Confluència de situacions
Les botigues de barri de tota la vida es transformen en locals regentats per xinesos, en vermuteries, en cafeteries franquiciades i en comerços de venda de quinoa i baies de goji
Tornar a una gran ciutat quan fa temps que no hi has anat és sentir-te com Cate Blanchett a ‘Blue Jasmine’: no t’acabes d’adaptar a la teva nova realitat. En aquella botiga de tota la vida ara hi ha un senyor xinès veient una telenovel·la suposadament en el seu idioma i que a tot el que li preguntes (on és l’aigua, el té, la cervesa....) et contesta amb una paraula sense lligar una frase amb subjecte, verb i predicat: ‘fondo’. Aquella granja on esmorzaves i que regentava una velleta encantadora és ara una franquícia amb nois uniformats amb els colors corporatius de la cadena que et claven una quantitat obscena per un cafè aigualit en un vas amb el teu nom escrit amb retolador i un entrepà d’utillatge teatral.
El restaurant de cuina catalana i menú al migdia s’ha transformat en una hamburgueseria de carn Kobe. És el quart local en el mateix barri que té aquesta oferta. Una proliferació que deixa de ser curiosa per convertir-se en preocupant quan, segons la pàgina web http://www.kobe-niku.jp/, en tot l’any 2016 no s’ha exportat ni un sol gram de Kobe autèntica a l’Estat espanyol. Per tant el que menges ha de ser carn originària de Pozoblanco disfressada de samurai, cosa que és per posar-te més de mala llet que una vaca de Txernòbil.
Continues passejant per trobar-te amb l’antic centre cívic convertit en un local que ofereix seminaris de danses del món, classes de txikung i tallers literaris per escriure textos sobre els mals del capitalisme. Si no t’ha atropellat cap bicicleta que anava per la vorera a tota velocitat arribaràs fins el teu antic carrer. On hi havia una bodega ara hi ha una vermuteria i en el local de llegums cuits venen ara quinoa, baies de goji i col arrissada. Un cartell convida a seguir l’anomenada ‘Dieta del Paleolític’ amb l’argument que si menges com un home de Cromanyó viuràs més anys. No sembla massa convincent sobretot perquè era estrany que algun d’aquells integrants de les primeres poblacions europees d’Homo Sapiens passés dels 30 anys.
Jo encara no he arribat a l’etapa d’Homo Habilis. Haig de posar monedes en un parquímetre i no me’n surto. Conservo automatismes de ‘La recerca del foc’ en una ciutat ultramoderna. Sempre puc atribuir la meva malaptesa a una ‘confluència de situacions’. Com Vueling.
