Cal que vegeu el documentari ‘Imaginar un país. El Congrés de Cultura Catalana’ de TV3 seguit del reportatge que s’emetia sobre ‘L’Alguer: un pentagrama com un carrer’, prou complementari del primer per tal com el Congrés s’estructurà en cinc territoris (Catalunya, València, les Illes, Catalunya Nord i Andorra) bo i esborrant del mapa lingüístic, tanmateix, la colònia sarda. Però el CCC, com els dos Congressos Internacionals de la Llengua Catalana, el Diccionari Alcover-Moll o la Universitat Catalana d’Estiu –per esmentar els exemples que se m’acuden– són de les escasses iniciatives que han puntejat l’àmbit dels Països Catalans complets.
El moment en què va escaure’s, el de la Transició política del 1975 al 1977, és clau perquè és previ a l’acord constitucional del 1978 que impediria la federació entre comunitats autònomes –això anava per Navarra i per nosaltres! Com bé afirma Eliseu Climent en el vídeo, el Congrés “va ser l’instrument a partir del qual organitzàrem el país”, que acabà essent esquarterat en tres grans partions. La celebració del Congrés s’aprova, encara en vida del general Franco, el gener del 1975 per part de la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona amb l’objectiu d’enfortir la llengua, però acaba estructurant-se en 25 àmbits de debat que entenen el concepte de cultura en un sentit sociològic ampli: hi havia llengua, sanitat, recerca, ordenació del territori, cinema, arquitectura, indústria, agricultura, economia... De nou, Climent explica que en aquella època es realitzaren 17.000 viatges arreu de les terres de parla catalana i que això no es devia haver produït des de la Renaixença, i Rafel Ribó, que en formava part de l’executiva, conta que no ho havia fet mai això d’enllestir una reunió a primera hora del matí a Barcelona, partir cap a València per assistir a una altra a migdia, després una tercera l’horabaixa a Palma i tornar cap a Barcelona.
De cadascun dels cinc països, es nomenaria un president d’honor: Joan Miró pel Principat, Joan Fuster per València, Borja Moll per les Illes, Pere Ponsich per la Catalunya Nord i Joan Martí per Andorra. Semblantment, l’abril del 1976 el Congrés es presentava en societat a València, el juny, primer a Perpinyà i després a Palma, el novembre a Andorra i el mes següent a Barcelona, i els àmbits triaven el territori on decidien que havien d’actuar. Vicent Partal, quan interactua en el programa, defensa la idea que la voluntat de la nació completa hi era i hi havia de ser però el motor el representava la capital de Barcelona com ocorre en qualsevol país normal del món. Però el director de VilaWeb és dels únics que critica del Congrés aquesta obsessió que en els debats en el lloc més recòndit, al Camp de Túria mateix, d’on ell és oriünd, hi hagués d’haver quota representativa de la Ciutat Comtal o de les Illes, de la mateixa manera que denuncia que en el XXI s’hagi renunciat a la reivindicació dels Països Catalans –basta veure el Procés– o que des de sectors independentistes hom accepti el bilingüisme per a una futura Catalunya independent quan, des de l’òptica d’aleshores, seria absolutament impensable –pensem que el CCC també somiava com a objectiu ultimíssim la independència, com explica Ramon Espasa, futur conseller de Sanitat del govern provisional de Tarradellas. D’aquí el lligam del documentari que enroca amb el present català.
El Congrés acabaria a final de novembre del 1977 amb les conclusions respectives en els diferents camps d’especialització i un acte de cloenda presidit per Tarradellas, que feia poc que havia retornat de l’exili. A partir d’aquí, hom donà lloc al ‘Manifest de la cultura catalana’ i, val a dir, que moltes de les idees que s’hi plasmaren després es pogueren veure reflectides en el sistema autonòmic. El primer tema va ser, és clar, el lingüístic i de les observacions que se n’extragueren en partí, en bona mesura, la política lingüística duita a terme posteriorment almanco a Catalunya arran de la creació de la Direcció de Política Lingüística durant el primer govern de Pujol; però també les campanyes populars de catalanització dels noms dels carrers, perquè el Congrés tenia un doble vessant acadèmic i lúdic i, quan el primer sector es reunia sobre un determinat punt, també s’hi celebraven altres activitats publicofestives. S’hi comenta també la necessitat de destinar un 2% del PIB a la recerca, aproximadament la meitat de la mitjana europea de llavors, quan aquí s’hi investia un 0,3% –i a les Balears almanco, en ple segle XXI, encara estam igual!– i amb la necessitat de crear diverses institucions públiques especialitzades a què després s’ha donat lloc. Tant l’àmbit de la sanitat, amb la reivindicació d’una sanitat pública igual per a tothom, com el de l’arquitectura, amb la necessitat d’un habitatge digne, insistien en polítiques del benestar molt filles de la seva època. I en paral·lel s’articularen cinc campanyes: una de salvaguarda del patrimoni, l’altra de reivindicació del folklore, identificació del territori, ús oficial de la llengua i avantatges de les institucions d’autogovern a tots els territoris.
En l’enregistrament hi apareixen encara les difuntes Muriel Casals i Patrícia Gabancho –a les quals es dedica el programa– i hi sobta veure el president Torra fora corbata, perquè llavors encara no era institució pública, sinó l’advocat i editor d’Acontravent. De les Illes, hi intervenen Isidor Marí, Damià Pons i Maria Antònia Oliver, aquesta darrera, coordinadora del secretariat cultural. Els dos primers insisteixen en la rellevància que va tenir el CCC per aglutinar a l’Arxipèlag els moviments de resistència antifranquista en un moment també de legalització dels partits polítics, sindicats i entitats com les Unions de Pagesos catalana i mallorquina amb què el Congrés compartia actes o l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, també present als distints territoris. Les conclusions és que marcaria moltes línies del que després seria la forma de govern futura, sobretot al Principat però no exclusivament, i és d’aquí que rau la importància que va tenir el Congrés de Cultura Catalana.
