PeriodistaDiu el poeta napolità Erri de Luca, algú m’ho ha fet rememorar aquests dies, que ell “Considera valor totes les ferides”. I continua explicant que “Considera valor el viatge del captaire, la clausura de la monja, la paciència del condemnat sigui quina sigui la seva culpa”. Que “Considera valor el que demà no valdrà res i el que avui ja val poc”. Que “Considera valor estalviar aigua, arreglar sabates, callar a temps, socórrer a crits, demanar permís per asseure’s, donar les gràcies sense saber per què”. Que “Considera valor saber on para el nord d’una cambra i el nom del vent que eixuga la roba”. Que “Considera valor emprar el verb estimar i la hipòtesi que un creador existeix”. Clou confessant que “Molts d’aquests valors no els he (ha) conegut”.
A la vida –i de retruc a tot allò que empara la vida, d’existència col·lectiva, comuna, i per tant política– donar valor a allò que en té és més que necessari. A la petitesa i a la grandesa, Sense fer-ne un gra massa. Que tampoc som tan importants ni tan necessaris o imprescindibles. Fins i tot a un país com les Balears, on cada passa que hom fa pot tenir-se per segur que serà singular i no replicada: vaja, que el que no facis tu, no ho farà ningú. El valor que donam a les coses, idò, no pot ser menor, no pot ser intranscendent. En cap circumstància. Per això qui rebaixa o fa de manco el significat del que han representat determinats combats polítics fa mal. Els argumentaris que ens indueixen a pensar que “estam fatal” i “no hi ha res a fer” no poden ser positius. Tampoc el cofoisme i la indulgència amb la ineptitud. Perquè són irreals. Comença un setembre que no hauríem imaginat així i sabem, tots plegats, que vertebrar nous horitzons per a la nostra gent és, només, a les nostres mans. Pensem-hi.
Jo ho he fet. En les llargues sobretaules de dinars i sopars estiuencs. A Portocolom o a la Colònia de Sant Pere. Al Port d’Andratx i a Llubí i a Campos. A sa Cabaneta i al Camp Redó de Palma. Compartint un trempó o una granada –que és com a ca nostra anomenam el pastís d’albergínia que els grecs i els pobles dels Balcans diuen moussaka–, però també picant a un lloc de dominicans a Pere Garau. Bevent els nostres vins i exhaurint algun gintònic amb els meus, amb la gent que estim. Desmuntant un pis del barri que sempre voldria que fos el meu barri. El Sants combatiu i sa que ens va acollir quan tot era diferent. On les llibreries de vell es diuen ‘mamut’ i les fruiteres són anarquistes i els restaurants àrabs de falafels són de palestins del Front Popular i no de falangistes libanesos. Caminant per un figueral entre Algaida i Porreres amb ton pare. Fent unes rialles esperades amb en Julià, el fotògraf canalla amb mirada bruta i cor d’infant, mentre un basc que era d’Euskadiko Eskerra –nosaltres sempre hem estat d’Herri Batasuna!– ens prepara uns calamarsons devers la plaçoleta palmesana on el padrí d’en Tomeu visitava amigues. Fent el que pertoca. Ballant fins a la matinada a una possessió del segle XVII. Guaitant per un pou sense fons. Escoltant la banda sonora de 'La vida d’Adelle'. Llegint na Irene Solà. Sortint en un dibuix d’en Pere vestit com un home del XVIII. Pensant en els que són lluny. A exilis voluntaris o forçats. Sempre transcendents. Sempre relativament rellevants.
Prendre consciència del valor que ha tengut tot, malgrat els malgrats, ens ha de fer pensar en els gegants que hem conegut. Com en Helim, un jove d’un país sense nom, com el nostre, intent de doctor en filosofia, que em narrava fa unes setmanes com la seva amiga havia mort al front, al cor de la Síria maltractada, enmig d’un bombardeig de l’aviació militar turca. Gegantes com na Maria de Lluc, que em va explicar que tira endavant això de la maternitat, previsiblement sola... tot i que amb una família extensíssima, la que ha triat, i amb la recança de no saber si malgrat el seu currículum acadèmic brillant podrà tenir un espai de dignitat en un món ple de hienes i misèria. Macrogegantes com na Jordina, periodista militant de les causes que els dolents voldrien vèncer, que, abans dels trenta, ha dit al malparit del càncer que el deixarà KO. I ho farà. Supergegantes com na Txell, que mossega la vida amb una força extraordinària quan visita el seu company, injustament pres des de fa un temps obscè, i quan explica que els dies que vindran seran millors perquè haurà valgut la pena fer el que hem fet.
Setembre entrat, dèiem, i l’aigua teòricament té la mateixa temperatura de fa vuit dies, però ja no nedam. Tant és. Ara sí, estimades lectores, comença un temps nou. Qui escriu aquesta columna s’acomiada per una temporada. Tan sols amb un consell minúscul: considerin valor tot allò que ens remou. Amb això basta.
