OPINIÓ
Opinió 13/06/2018

Conta Robert Graves

i
àlex Volney
2 min

I no sabem d'on ho ha tret, alguns creuen que ho trobà als arxius, altres opinen que tot és fruit del seu talent literari. La veritat és que tant si és real com fictici, és realment una reflexió com a mínim bella i en convergència amb el mateix tarannà de l'escriptor britànic. Molts deuen haver sentit parlar del moro traïdor d'Alfàbia, n'hi ha fets, reals o no, històrics o llegendaris, que assenyalen com es rendí aquest personatge davant les tropes catalanes en arribar al predi esmentat. N'hi ha volums que en van plens, d'aquesta "traïdoria covarda" d'aquest petit cabdill. De fet, a Bunyola avui encara s'estira la llegenda en totes les versions. Graves, aparentment desinteressat de totes aquestes coses nostrades, recordin el "fabulós" topònim que frega la ficció científica a l'hora d'escriure'l i rubricar-lo a les pilastres d'entrada de ca seva. N'hi ha, i n'hi havia moltes, de coses ben inexplicables al voltant de l'obra d'aquest autor. Sense anar més lluny, 'The white Godess' braveja de tenir capítols que, potser, ni entén l'autor. Així i tot és la fita dels setanta i una fita ben revisada en la seva reedició. L'any passat 'Robert Graves en el huerto de los naranjos' de Pedro de Montaner obrí, de bat a bat, una sèrie de compartiments que eren ben a la fosca. L'obra de Graves sempre envoltada de conspiracions històriques o d'intrigues literàries importants. D'un saber infatigable i d'una curiositat paral·lela a la seva capacitat recreadora de nous mites, de noves imatges que ens fa topar en un simple pròleg a un llibre d'Idries Shah, una edició, avui, ben exhaurida i d'una trentena d'anys, l'anècdota en aquest preàmbul de l'obra d'aquest místic passa l'autor de 'Jo, Claudi' per Alfàbia, i rememorant els fets abans esmentats, d'aquest personatge moro davant una pretesa presència del nostre rei En Jaume, i dels atributs que es bescanvien passant de traïdor, comptin que ofereix als soldats catalans totes les viandes en formes de galls, gallines, mens, hortalisses i fruites i tot de queviures ben estotjats al rebost com qui espera ser alliberat, a solidari amb una causa comuna amb el jove monarca. És tan resolta la versió d'aquests fets que ens fa arribar l'autor de Deià que ja importa ben poc si són contrastats i rematadament impossibles. Graves atribueix la nostra ratapinyada que és al cim de l'obelisc de la plaça de les Tortugues, la mateixa a molts emblemes d'arreu dels Països Catalans i la que porta el Rei Conqueridor com a símbol identificatiu "sóc dels vostres" "hi ha un únic Déu per a tots" tant d'anada com de tornada. "No em mateu sóc com vós" o "No et mataré sóc dels teus". Tot ben discutible, però tot ben argumentat i posat als papers de l'autor del pròleg al llibre 'Sufí' que pretesament enquadraria el conqueridor i el responsable moro que administrava aquesta possessió, ben a l'ampit de la Serra, dins el sufisme, talment avui mateix un moviment proscrit per una visió de l'Islam que assassina els seus membres, els persegueix o els atempta, mentre fan les seves oracions. Res no ha canviat quasi en mil anys, amagats rere un símbol (ratapinyada) d'un únic Déu ahir i amagats i perseguits avui. Res no canvia. El poder de la literatura, real o no, tampoc.

stats