Diumenge, 468.767 persones vam participar –sí, jo també vaig votar. Dins de la papereta del vot per correu hi vaig incloure les meves contradiccions ben plegadetes– d'una nova festa de la democràcia a les Illes. Sense menysprear les 8.876 persones que van optar pel vot nul i el vot en blanc, és clar. I molt manco sense rancor ni cap lliçó per a les 280.316 persones que van decidir no votar. Vistos els resultats, segurament no és a elles a qui hem de culpar del desenllaç desastrós de diumenge com ha fet molta gent. Aquell tipus de gent a qui li diries: “Fes-te així, que tens un poc de paternalisme a la solapa”.
Les enquestes pronosticaven un escenari que si hagués estat ver hauria esdevingut història, com l'escenari municipal i autonòmic de fa poc més d'un any. Cada cita electoral ens proposam allò de no creure'ns les enquestes, que les carrega el diable, que les controlen grans empreses, etc., però el cert és que a cada cita hi caiem de quatre potes i arribam al diumenge d'eleccions amb una idea molt rosegada. Jo reconec que aquest diumenge no me'n podia avenir: més de 22.000 persones s'havien sumat al PP? I més de 4.600 al PSIB? Vaig mirar els resultats de Ciutadans per si hi trobava qualque explicació lògica del tipus transvasament de vots directes, però resultà que 'només' havien perdut 4.000 vots amb un punt manco de participació respecte del desembre. La cirereta –amb què, òbviament, em vaig fer mala via– arribà quan vaig comprovar que Units Podem MÉS tan sols havia sumat 6.000 vots més que Podem (en solitari) el 20-D; és a dir, que pel camí s'havien perdut gairebé 40.000 vots (si ens basam en la suma de Podem, MÉS i Unitat Popular dels anteriors comicis). Aquell foradí minúscul de llum que ens pensàvem que il·luminaria molt tímidament l'estat espanyol es va tapar de cop. I es va fer negra nit.
És lamentable, però a ca nostra, qui roba és qui guanya. Els resultats de diumenge són un premi no només per al PP, i en part per al PSOE –no hauríem d'oblidar ni perdonar la modificació de l'article 135 de la sagrada Constitució espanyola i la introducció del concepte 'estabilitat pressupostària' perpetrada pel govern Zapatero–, sinó també per a totes aquelles persones que han normalitzat la corrupció, l'espoli i l'estafa com a modes de vida i de fer política. Trepitjar, menysprear, passar per damunt tothom passi el que passi i costi el que costi, encara que siguin els principis. Qui genera desigualtats, violència estructural, pobresa i exclusió s'enduu el podi mentre de fons se senten crits de “Sí se puede”, com si estessin escenificant una mena de desafiament. Segurament, conscientment o inconscient, ho era. Amb mi va funcionar: la ràbia que em va recórrer el cos em cremava la pell i l'artèria caròtide va estar a punt d'esclatar-me.
Podria haver dit quatre paraulotes, haver xerrat gruixat al típic votant orgullós o haver fet una (pseudo)anàlisi en calent i culpabilitzadora per quedar-me tranquil·la amb la meva ràbia, però no m'hauria servit de res. Ni a mi, ni a ningú. El que sí que servirà és que empri aquesta ràbia i decepció per continuar fent el que fan moltíssimes persones cada dia arreu del territori: lluitar per esdevenir sobiranes en tots els àmbits de la nostra vida. El desafiament, tanmateix, fa anys que el tenim damunt la taula. Continuam?
