Poeta, traductora i músic
Opinió 08/05/2020

Contra Confitats S.A.I.G.

i
Laia Malo
3 min

OPINIÓN'estic ben confitada: del confinament i dels articles que se'n deriven. De tota aquesta confitura de reflexions, poemes, fotografies, contes, cançons i expressions artístiques confinades que bull a l'olla. Me les he anat empassolant i n'he acabat ben empatxada. Tot és melós, mengívol, reblanit. Tots entabanats com si la carn, el peix i la fruita i la verdura tocades, mig florides, ja d'abans d'això, ara, gràcies al procés miraculosament entendridor de l'ebullició amb sucre, s'haguessin transformat (també amb els nostres escrits) en confits!

Jo escric perquè llegeixo el poema Contra la seducció de Bertolt Brecht (en trad. de Feliu Formosa, dins el Devocionari Domèstic publicat per Adesiara) i no me'n puc estar. Vull sortir al balcó, a les vuit, amb un megàfon, i recitar-lo: "No us deixeu seduir, / no heu de ressuscitar. / El dia va a la fi, / ja bufa el vent nocturn / i l'alba no vindrà".

Cal escriure admetent que no s'entén res i, en l'admissió, amb sort ho entendrem una mica durant una estona. Sí que és cert que el confitament és un excel·lent sistema de conservació, perquè crea un ambient inhòspit per als microbis, però penso en avis, malalts i adolescents, principalment (i m'hi incloc –humana que escriu): fins quan tindrà sentit de viure presos en aquest ecosistema ultra-higienitzat, si no en podem fer res d'espontani, de la vida?

Jo no sé què passarà, evidentment, i amb prou feines comprenc què està passant. No obstant això, hi rumio. Llegeixo les prediccions dels oracles i les profecies dels genets apocalítpics. Ho endreço tot, més o menys, al cap i al cor. Entremig, visc. I quan l'agulla dels sentits ha embastat si fa o no fa les idees amb fil de temps, arranco a imaginar. Torno a viure una mica, aleshores. I, després, escric. Per un gran propòsit, que no consisteix ni a sumar lectors, ni a vendre exemplars, ni a salvar editorials i llibreries. Escric amb la voluntat de compartir la creença que la literatura és vital, que vivim d'històries.

"No us deixeu enganyar, / la vida dura poc; / a glops l'heu d'engolir / i quan la deixareu, / no n'haureu quedat tips". Hauria d'autoimposar-me el silenci fins que sigui capaç de cosir un relat com se suposa, o fins que algú consideri que l'estrambòtic resultat és vàlid, perquè incorpora una solidesa o un gir destacables? Per mi, us podeu confitar tant els escrits continguts com els patrocinats com els d'escola d'escriptura.

Escric pensant en els qui no tenen ni la casa amb prestatgeries a vessar de llibres ni el desig de comprar-ne o els diners per fer-ho, i ara no poden anar a la biblioteca ni accedir a continguts digitals (i sent conscient que potser tampoc no en sentirien la necessitat). Escric pensant en l'existència d'aquests individus, no pas per parlar pels altres, sinó perquè jo n'he estat una. Qui existeix, mentre existim? La resposta és una altra pregunta: si poguéssim arribar a saber-ho, a conèixer el pensament i el sentiment de tots els altres que pensen i senten i escriuen al mateix temps que nosaltres, tindríem la capacitat de pair-ho?

"No vulgueu esperar, / perquè el temps és escàs! / Els redimits, que es fotin! / La vida és el més gran. / No sempre la tindreu".

La qüestió no és sobre què escrivim sinó com ho escrivim, des d'on i amb quina veu. Crec en l'escriure de veritat, des del lloc que s'ocupa i amb la veu pròpia, per baixeta i desafinada que ens soni. És clar que sortiran novel·les i poemaris i assaigs a balquena de resultes d'aquest episodi! La cosa és que trenin la memòria d'altres històries a la pròpia, que n'expliquin una veritat.

Escric, encara que em costi en aquests dies confinats, perquè quan llegeixo el punt final d'un text escrit mentre un home o una dona perseguits s'amaguen, mentre un pres espera l'execució o el termini de la condemna o el judici a la presó, mentre un dissident sofreix en un psiquiàtric, mentre un adolescent agonitza en la solitud de la metamorfosi hormonal, una intuïció que ve d'antic em xiuxiueja que, si escrius la veritat, allò escrit val. Per més presentista que sembli, no ho és. I ajudarà, fent baula amb tots els altres textos escrits abans i d'altres que vindran després. A què? A comprendre més o a comprendre menys l'existència o, com a mínim, els petits maldecaps de la humanitat.

"No us deixeu reduir / a ser esclaus i explotats. / De què heu de tenir por? / Morireu com les bèsties / i res més no hi haurà".

És absurd que esperem que ens diguin com hem de viure o escriure. Cadascú ho sap, al racó de dintre. Des del respecte i amb responsabilitat, sí, però per la vida (humana i en general): no pas per cap sistema. No pas al servei de la macrocorporació Confitats Societat Anònima Il·limitada Global que ens vol entumits per restringir –emprant aquestes escriptures– la llibertat de moviment dels cossos i els afectes, i controlar els lectors rebatejats com a 'consumidors'.

stats