TRIBUNA OBERTA

(Con)vençuts o derrotats?

Volíem ser un país normal –democràticament normal–, amb les eines bàsiques per proveir la gent –que és el país– de benestar i d’oportunitats, i fer-ho des dels valors de l’equitat i la llibertat. I per açò calia una cosa, autogovern. També li deien llavors autonomia, però avui l’autonomia ja és una altra cosa. L’autonomia d’abans era sinònim de democràcia, d’autogovern, de sobirania, d’autodeterminació; també de reconeixement del fet nacional i del fet pluriinsular. L’autonomia d’avui, en canvi, és el cafè de la descentralització de l’Estat unitari i uniformitzador. L’autonomia descentralitza l’Estat; l’autogovern, en canvi, democratitza la sobirania, valgui la redundància. Parlam de les Illes, és clar. De Menorca, i de Mallorca, i de Formentera, i d’Eivissa. I parlam també, és clar, d’aquesta estranya transició política del règim franquista al règim del 78.

“Democràcia i autonomia” era el lema de les pancartes que tothom deia que abanderava, centristes i d’esquerres, nacionalistes i regionalistes, tots (o quasi tots). Tots els d’aquí. Perquè els d’allà –els de la capital del Regne d’Espanya– volien una altra cosa. I els partits d’allà, amb prou gent d’aquí, van dibuixar un marc –raquític marc– sobre el qual s’havia d’estructurar aquella democràcia i aquella autonomia. UCD i PSOE van decidir així que les Illes s’estructurarien internament a semblança de la vella Diputació Provincial, des de dalt cap a baix; de govern interinsular a governs insulars, deixant sense resoldre –de nou– l’eterna qüestió de la cohesió i voluntat de decisió de cada una de les Illes. Van decidir també que l’Estatut no atorgaria a les Illes la consideració de nacionalitat i, per tant, el seu marc competencial seria el de qualsevol territori castellà i peninsular.

Algú en diu, de tot açò, renúncia. I no és del tot cert. I en molts casos, és totalment fals. En el trànsit cap al règim del 78 hi va haver renúncies –cert–, però també hi va haver vençuts. I cal dir-ho clar, a açò. Perquè de les renúncies no se n’espera res, però dels vençuts –que no dels derrotats– se n’espera molt: continuar lluitant pels ideals de democràcia i autogovern desdibuixats en el règim –autonòmic– del 78.

Bé, idò, el text de l’Estatut de 1983 devia ser efectivament insatisfactori, perquè molt poc temps després ja van començar els intents de reforma del text per incorporar –recuperar– algunes de les “renúncies” i “pèrdues”. L’any 1983, a més de les coses abans esmentades, tampoc no s’hi van incloure el règim especial (terme que eufemísticament va substituir el règim econòmic i fiscal per a les Illes Balears), ni les gestió dels aeroports i ports, ni la competència en policia i seguretat, ni moltes altres coses. Moltes d’aquestes normalitats de país no van formar part del primer estatut –de 1983–, tot i que formaven part de les peticions dels partits que reclamaven autogovern.

A la fi, l’any 2007, després de 24 anys del primer text, es va reformar l’Estatut de 1983, incorporant-hi tot l’esmentat i un poc més. El text actual preveu la gestió de ports i aeroports, el règim especial i inversions estatutàries, i la policia pròpia. Però res no és una realitat encara. Tot són mitges tintes, miques per matar la gana. Tampoc no ha d’estranyar que sigui així, perquè de nou es va plantejar –com no podia ser d’una altra manera– des del relat descentralitzador de l’estat central i del cafè per a tothom, i no des de la sobirania en el marc d’un estat plurinacional.

37 anys després de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i 13 anys després de la darrera reforma del text, no tenim ni policia, ni gestió en aeroports, ni règim especial... ni inversions estatutàries, ni finançament que respecti el principi d’ordinalitat. L’Estat incompleix l’Estatut, i no passa res. Però entre deslleialtats d’uns i falta de convicció d’altres les coses no avancen.

L’espai de confort en el qual viu la política balear no admet plantejaments més ambiciosos. Els arguments provincians són els arguments d’èxit. Sobre la policia i el model de seguretat a les Illes Balears s’han dit autèntiques barbaritats amb l’únic objectiu de menysvalorar aquesta competència. En canvi, les Illes, per raons d’insularitat i de model econòmic basat en el turisme, però també per raons de sobirania i de desplegament de les pròpies competències, requereix un model propi de seguretat. Un model que posi ordre i coherència a la dispersió actual, que permeti complementar i reforçar necessitats especials o excepcionals, i que permeti assumir noves competències en circulació i en seguretat.

Cal dir-ho ben clar. No és una qüestió de recursos, sinó de localització i gestió dels recursos. No és una qüestió de desconfiança sinó d’eficàcia i de model. I no és qüestió de prioritats –entre policia o educació–, en absolut, sinó de normalitat i de sobirania. Per cert, per què volíem educació o sanitat per a les Illes? Doncs, per açò, per definir i gestionar-les d’acord amb els interessos de les Illes, i per sobirania. Per tot açò també hauríem de reclamar el model de policia pròpia que recull l’article 33 de l’Estatut. Tanmateix el que preveu l’Estatut és el que ja tenen a Euskadi i a Catalunya. I és el que s’està implantant a Canàries i a Navarra. Tindran les seves raons. I nosaltres no tenim les nostres?
Ho torn a dir. No és una qüestió econòmica. És una qüestió eminentment política, de model, de sobirania, d’autogovern. Gran part de les nòmines de la policia basca i catalana, com ho farà també molt prest amb la canària, les paga el Ministeri d’Interior respectant el model policial de cada territori, definit des del territori i des de les seves necessitats. Però aquí el provincianisme encara prefereix amagar-se darrere la falsa mentida de la prioritat. Restarem (con)vençuts o derrotats?