OPINIÓ

Créixer a costa de la vida

Dilluns es va presentar a París el darrer informe mundial sobre l’estat de salut de la biodiversitat i els ecosistemes. Entre les seves advertències, que un milió d’espècies (dels 8 milions d’espècies conegudes) són amenaçades d’extinció per l’impacte de l’acció humana. Així com hi ha problemes ambientals reversibles, com la pèrdua de la capa d’ozó que s’ha anat recuperant en els darrers anys perquè s’hi va actuar a temps, la pèrdua d’una sola espècie, animal o vegetal, és una pèrdua inestimable: deixa d’existir, i d’això el fràgil equilibri dels ecosistemes se’n ressentirà, perquè tots els seus actors hi juguen el seu paper.

L’informe assenyala cinc “impulsors directes” d’aquesta pèrdua de biodiversitat, que juntament amb el canvi climàtic es revela com un dels grans problemes ambientals del temps que ens ha tocat viure: els canvis en l’ús de la terra i el mar; l’explotació de recursos naturals teòricament renovables com la pesca; les emissions de gasos d’efecte hivernacle; i les espècies invasores. La qüestió és: tot i que som davant un problema global que té molt a veure amb la nostra manera d’habitar el planeta i sobretot amb la manera de fer/ser de l’economia capitalista, com està el tema a casa nostra?

Els canvis d’usos es refereixen a la gestió de l’urbanisme i el territori, i s’hi han frenat algunes inèrcies, però hi ha contradiccions importants en les polítiques públiques, com l’aposta del govern per protegir hàbitats, ampliar espais naturals com Cabrera i la posidònia, mentre es dilata la revisió del Pla Territorial de Mallorca (també era un dels compromisos del pacte progressista al Consell), o un dictamen de la Comissió Balear de Medi Ambient (afortunadament) fa que quedi en suspens el repartiment de places turístiques a l’illa.

Sobre l’explotació dels recursos, tampoc no en som exempts, de responsabilitat: el turisme no és aparentment una indústria extractiva, però requereix l’explotació de combustibles fòssils per fer funcionar els avions, encara que això es faci a altres indrets. La major part de l’impacte ambiental de qualsevol paquet de viatge és a compte del transport, cosa que obliga a repensar a fons la base de la nostra font de riquesa. A Alemanya, un dels nostres països emissors predilectes, fa només unes setmanes es debatia al parlament sobre la possibilitat de limitar per llei el nombre de vols anuals per viatger. Tot i que no va prosperar, el debat social hi és, mentre la patronal mundial del turisme s’ho juga tot a unes previsions de creixement exponencial alimentades per la incorporació de la Xina i l’Índia als mercats emissors i la disponibilitat de petroli barat ‘forever’.

Si parlam d’emissions de gasos, per optimista que sigui l’escenari que ens plantegem d’increment de les temperatures pel canvi climàtic, les Illes som vulnerables, i això ho hauríem de tenir si més no previst. El tancament del Murterar (considerat utòpic fa sols uns anys) és ja imminent, però resta pendent resoldre com compatibilitzar territori i energies renovables. La Llei de canvi climàtic i la de residus són un bon punt de partida per revisar el nostre model energètic i de consum. Però cal transformar el model de mobilitat amb una xarxa de transport públic que garanteixi el dret a la mobilitat, una de les claus per reduir l’ús dels cotxes, dels quals ja anam saturats, amb turistes o sense. Baratar cotxes dièsel per elèctrics pot ser un inici, però cal canviar sobretot la manera de moure’ns, i fer o ampliar carreteres en aquest context mai no hauria de ser una opció. L’increment d’espècies invasores, especialment al medi marí, va també de la mà del canvi climàtic, amb l’escalfament de la temperatura de l’aigua que obre pas a espècies foranes i n’aniquila d’altres.

Els canvis necessaris per reduir o evitar tots aquests impactes impliquen transicions que s’han de plantejar de forma urgent, com ens recorden els joves del ‘Fridays for Future’ i ‘Extinction Rebellion’, farts de tanta retòrica. Urgent, però democràtica. La clau és com fer-ho, en uns temps en què la correlació de forces no hi ajuda, i el feixisme ve de la mà del negacionisme, fins i tot del “terraplanisme”. Perquè al cap i a la fi, el model capitalista no preveu cap escenari que no sigui guanyar aquí i ara, encara que es posi la vida en joc. La de les altres espècies, i la nostra. Per això, en unes eleccions en les quals ens jugam molt, aquest debat hauria d’estar molt més present, però hi ha massa candidats que, malgrat les evidències científiques, segueixen mirant cap a un altre costat, i no sols qüestionen les transicions a fer, sinó que aposten obertament per tornar al ciment, a extreure, desregular... “Créixer” encara que ens costi la vida. En aquests moments, més que mai, l’ecologisme no hauria de ser accessori per a ningú.