Si s'ha de definir la comunitat per les notícies que apareixen sobre els seus líders, no és estrany que hi hagi poca identificació amb ella. Si els líders polítics són incapaços de generar un debat seriós sobre els mínims que els uneixen per configurar un govern i alguns d'ells apareixen a diari sollats per corrupció; si els líders econòmics se'ns presenten com tafurs, més preocupats d'evadir imposts que de crear llocs de feina; si els líders intel·lectuals es rebolquen en unes ben pagades trinxeres, des de les quals llancen brutor més propera a l'arenga que a la reflexió... no es pot demanar al ciutadà, atabalat per tot tipus de problemes domèstics, que en vulgui fer part. Són líders que no lideren, perquè fa temps que han perdut exemplaritat –els que qualque vegada la tingueren–, i el seu discurs sona fals, buit i absolutament caduc. I necessitam líders, gent que pensi més enllà de la quotidianitat del dia a dia. Sóc dels convençut de tenir-los, que existeixin malgrat no gaudir de la presència que els hi correspondria. Tenim polítics més enllà del constant càlcul de tàctica i estratègia, tenim empresaris que arrisquen allunyats del confort del Butlletí Oficial i tenim intel·lectuals que analitzen des del rigor i la independència, a l'hora que fan propostes pel bé comú. Només és una qüestió de centrar el focus, de deixar de banda aquests que han resultat ser el corcó tòxic que no ens condueix enlloc i centrar-lo en els altres, els que treballen per arreglar –verb que Carles Capdevila reivindicà en aquestes pàgines–, la nostra societat. Fe-m'ho, doncs.
