Sadolls d’impactes informatius i amb cuiro fet a força de veure com cada dia la realitat supera la imaginació, se’ns esgota la capacitat per a la indignació o, si més no, es dilueix dividida en tants fronts com constantment s’obren. Gires full i el que ve supera el que t’acabava d’indignar, i així dia a dia. Només deu ser per això que a molts no els bull la sang després de conèixer que un funcionari de presons retingué Margalida Sotomayor, divendres, quan sortia de l’establiment on pernocta per anar a fer feina. El motiu, que denuncià abús de poder a la presó, ni es dissimula ni hi ha la més mínima intenció de fer-ho. Només la discrecionalitat de la retenció confirma la denúncia. Però no se subleven les verges ofeses, guardianes de les essències democràtiques, perquè l’afectada és una delinqüent convicta. A més, ho és per temes de corrupció política i, per tant, declarada empestada per una societat hipòcrita que l’ha consentida, mirant a una altra banda, i que encara la consent o, almenys, no la considera prou insultant com per determinar el vot. Una dona, amb la voluntat llogada per la seva condició penitenciària, que denuncia transgressió dels drets humans, aquí, just al costat nostre, i no mereix l’encesa solidaritat ni dels polítics afiliats a les declaracions solemnes ni dels que es pengen xapes o llaços a la solapa amb la coqueteria de qui llueix fons d’armari reivindicatiu. Res, ni tan sols per manifestar-se escabellats per com la llibertat d’una ciutadana europea a Europa pot dependre que agradin o no les seves manifestacions a un funcionari autoimbuït d’autoritat judicial. Tenien l’oportunitat per demostrar amb fets l’eslògan gastat que tots som iguals.
