Tothom qui em coneix sap que tenc una mena d'obsessió amb la roba i, en certa manera, amb les sabates. No a tenir-ne més –que també, però és una etapa desterrada de la meva vida gràcies a prendre consciència de certes coses que relataré més endavant–, sinó amb tot allò que tengui a veure amb elles. Coco Chanel deia que la moda és al cel, al carrer: té a veure amb les idees, amb allò que vivim, amb allò que està passant. Però, què està passant amb la roba que duim avui en dia?
El que està passant és que actualment vestim roba i calçam sabates tacades d'explotació i esclavatge. La gran majoria dels nostres armaris i sabaters estan farcits de peces cosides per dones o infants que malviuen a altres bandes del món i que amb prou feines cobren 20 cèntims per peça. A molts quilòmetres de ca nostra, segurament a Bangladesh o a alguna ciutat de la Xina, però també molt més a prop, com al Marroc. Els grans imperis tèxtils com Inditex, Mango, Primark o H&M deslocalitzen bona part del procés de manufactura dels seus productes perquè aquests esdevenguin més barats. Heu pensat mai profundament com pot ser que uns texans fets a Blangladesh només valguin 10 o 15 euros? Jo fins fa uns anys tampoc no m'ho havia plantejat mai... I aquest és el seu gran èxit: que no ens plantegem on i en quines condicions han fet la roba que duim posada, perquè allò important és comprar, comprar i comprar roba cada dues setmanes o cada mes, que són els períodes en els quals ens movem ara pel que fa a les col·leccions. Ja no s'estila allò de primavera-estiu i tardor-hivern, ara ens bombardegen amb desenes de col·leccions cada any.
La roba és la nostra segona pell: ens defineix, ens presenta davant tothom i té efectes damunt la nostra salut. Com més xerec és el teixit que duim posat, més efectes pot tenir damunt la pell. Amb la roba, malgrat que la duguem damunt cada dia a totes hores, no ens ho miram tant com amb el menjar: com a molt miram que sigui de cotó, tot i que si sabéssim en quines condicions ha estat plantat, recol·lectat i filat no compraríem la peça de roba tan alegrement. De fet, segurament no la compraríem, per això els grans imperis tèxtils (i els seus còmplices com governs i mitjans de comunicació) es preocupen molt perquè la informació no arribi a tothom, no fos cas que haguessin d'aplicar condicions dignes i humanes a les plantilles de les seves fàbriques. Unes fàbriques que en la majoria de casos s'ubiquen a països amb una característica comuna: l'endeutament amb el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, els quals, a més, han assessorat aquests governs per aplicar “ajustos” i encaminar-los a l'exportació, prioritzant la competitivitat internacional per davant de la dignitat de les persones treballadores. Una vegada més el capitalisme salvatge i inhumà tirant-nos el seu alè al clatell. I Amancio Ortega, l'home més ric del món.
No és fàcil, escapar de la seva roba tacada de sang. Però tampoc no és impossible: reutilitzar i reciclar roba a través d'intercanvis, adquirir-ne de segona mà o assumir que hem de disminuir el nostre consum de roba i sabates comprant manco amb un preu digne i al petit comerç –sí, això vol dir més car– són algunes de les opcions que poden ajudar-nos a fugir de la seva lògica. D'aquesta manera, també, començarem a donar a la roba la importància que té i deixarem de fer veure que són simples teles que ens penjam pel cos. La roba també és política, militem-hi i desvestim-nos d'inhumanitat!
