OPINIÓ

Desacomplexar-se, la valentia i Toni Noguera

Posaria la mà al foc que és a l’admirat Damià Pons a qui he sentit explicar una anècdota més que representativa d’un estat de la qüestió, d’un marc mental, molt estès. Contava el professor i exconseller de Cultura campaneter que, pocs anys abans de faltar, a IB3 feren una entrevista llarga a l’activista Climent Garau i Arbona, expresident de l’OCB i ànima i fil conductor de tants combats en defensa del nostre poble des dels anys més foscos del franquisme. Era una entrevista estructurada, fonda, amb possibilitat d’esplaiar-se. Una oportunitat daurada perquè Garau, ja molt gran, pogués fer un relat potent no només d’ell, sinó dels valors que havia representat. Un autèntic homenatge èpic a l’esforç comú, i valent, de molta gent. A les batalles guanyades i perdudes, però lliurades. En lloc d’això, pel que sembla, l’entrevista esdevingué un reguitzell d’anècdotes insubstancials, de modèstia excessiva, d’infravaloració de les fites assolides, que feia que un personatge que ha estat un gegant es convertís, tristament, en quelcom més petit.

Fer-se de menys. Minusvalorar-se i minusvalorar les coses grans que podem fer i que hem fet. Allò tan mallorquí, i anul·lant, de “faràs el colló” portat a l’extrem. Deixar-se acomplexar per l’enemic polític a qui amb tanta dignitat s’ha plantat cara. Viure amb la por al cos del “què diuen de nosaltres” deixant-se condicionar per agents externs que et marquen la pauta. Aquest, per a mi, és el pecat original de l’esquerra nacional mallorquina. Una concepció de la política, i de la vida, com de capellà turmentat, que crec que té, temps hi haurà perquè en parlem, molt a veure amb com MÉS ha entomat aquests dies la seva crisi.

Per això que una persona com Antoni Noguera sigui batlle de la meva ciutat, a partir del mes de juny, és una excel·lent notícia per a les palmesanes i els palmesans. Noguera i jo som amics, no enganaré a ningú, però també molt diferents. Un període de la meva vida vaig viure intensament experiències determinants amb ell. El conec. Barreja d’andalusa de Jaén i de porrerenc, és un fill de Pere Garau. Un xaval de barri i un escolta amb conviccions de pedra picada, sòlides. Una persona que escolta, proper –no cal que ho digui jo– i que ha tingut l’habilitat, en el seu pas per la institució municipal, de fugir del mal vici del que parlava. Té estil propi, Noguera. Escapa de la caricatura. Voluntari de la PAH sense fer-se fotos. Algú capaç, amb responsabilitats molt 'heavies', de treure temps per fer de cap escolta o per anar al cinema amb el seu amic migrant. Odiat per les elits econòmiques –la promotora Unibail Rodamco, perjudicada per la denegació de la llicència de PalmaSprings a ses Fontanelles, el va acusar d’“hostilitat manifesta” i el Casino Balear l’ha amenaçat per no cenyir-se als seus interessos– així com per una part significativa dels socis majoritaris, ha marcat una línia pròpia des que va arribar a l’ajuntament. L’hem vist tenir el coratge que altres no han tengut. Salvar el bosc de Can Tàpera i els jardins de Natzaret. Obeir en tant que representant del poble les vindicacions de moviments socials com Al Molinar, port petit. Fer front als especuladors i a la problemàtica del lloguer turístic que converteix Palma en inhabitable. Plantejar un model d’urbanisme, amb l’ajut de lúcids com l’arquitecte Biel Horrach, radicalment diferent del que hem patit durant dècades.

Quan l’amable lectora, l’amable lector, llegeixi aquesta columneta, seré tornant de l’acte públic de desarmament de l’organització clandestina basca convocat a Baiona, al País Basc Nord, a l’Estat Francès, dissabte dematí. Hi seré com a representant del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions, CIEMEN, amb quaranta anys de relació estreta i privilegiada amb l’esquerra basca. Jo, pobre de mi, palmesà fill de les classes populars, del proletariat agrari i mariner de la Part Forana, mixt d’andritxola i algaidí, empelt de català, jueu i sarraí com gairebé tothom, he estat acusat d’autoodi i desorientació nacional aquesta setmana. Processos com el basc ens ensenyen que els enrocaments, la manca d’autocrítica i els maximalismes no serveixen per a res i que trobar camins nous no implica renúncies sinó amor per a la teva gent. N’hi ha que no ho entenen així. Aquest món dolorós seria infinitament pitjor si el deixàssim a les seves mans. En aquesta convicció, també, en Toni Noguera, l’amic, el company, el ciutadà, i servidor coincidim. Que ell tengui la valentia, el coratge, l’oportunitat, per transformar Palma i posar-la al servei de la ciutadania en la millor tradició d’Emili Darder i d’Aurora Picornell. De fer-ho sense renunciar a ser l’al·lot de Sant Josep amb turbant ‘hippiós’ que vaig conèixer fa més d’una dècada. Jo seré devora d’ell, amb ull crític –i tendre–, i miraré, si puc, d’escriure una mica.