Record pocs cops en què un llibre hagi canviat tant i tan profundament la meva manera de veure el món. Potser és que el moment era el propici: els dies passats a l’hospital pel naixement del meu primer fill. Però, en general, duia uns mesos disposat, permeable. Havia estat anant al psicòleg durant una temporada –pel que es veu, no som l’únic pare primerenc que decideix que aquell és un bon moment per fer un poc de neteja interior– i estava prenent consciència de molts dels meus tics mentals. El primer canvi va ser comprendre que els humans som bastant mediocres a l’hora d'interpretar-nos a nosaltres mateixos. Anam per la vida amb aclucalls, i costa ser-ne conscient perquè al cap i a la fi aquell bocí de camí que veim és tot el camí per a nosaltres.
El cas és que aquells dies vaig estar llegint 'The Undoing Project' de Michael Lewis (hi ha una traducció al castellà, de Debate, 'Deshaciendo errores') per una d’aquelles casualitats de la vida: havia sentit parlar-ne en un programa de ràdio i, un parell de setmanes després, el meu psicòleg em va parlar de Daniel Kahneman i Amos Tversky, els dos protagonistes del llibre.
Michael Lewis és un escriptor hàbil, un d’aquells americans que saben explicar les històries amb eficiència i fluïdesa (és l’autor de 'Moneyball' i 'The Big Short', entre d’altres, i la majoria dels seus llibres, basats en fets reals, han acabat convertint-se en pel·lícules), i el llibre és una lectura fàcil i divertida, lleugera malgrat, en el fons, parlar dels descobriments de dos psicòlegs que han tengut una influència increïble. De fet, Kahneman va guanyar el Nobel d’economia l’any 2002, per les conseqüències en el camp que tendrien els seus descobriments amb Tversky que, per altra banda, són aplicables a bona part de l’experiència humana, si és que no són l’experiència humana en si mateixa.
El llibre se centra especialment en la relació d’amistat dels dos científics, però a mi el que de veritat em va fascinar varen ser el seus treballs centrats, sobretot, en la presa de decisions en situació d’incertesa. Expressat així sona molt abstracte, però és molt més senzill que tot això.
Resumint (i esper fer-ho bé, si hi ha algun psicòleg a la sala esper que perdoni els meus errors de síntesi), el que descobriren Tversky i Kahneman és que els humans som molt menys racionals del que ens pensam, que prenem decisions contínuament i que pensam que són meditades quan, en realitat, no ho han estat gens. Kahneman parlava de dos sistemes de pensament, un ràpid i un lent, del que gairebé no hagis de pensar-hi per conduir del treball a casa i del que fa que hagis de baixar la música per aparcar (o que no puguis fer càlculs complicats mentre segueixes el ritme d’un metrònom). El problema rau, però, i aquí hi ha el bessó dels seus descobriments, en què és extremadament complicat distingir quan hem fet servir un sistema o l’altre: el cervell humà no sols falla contínuament, sinó que aquests errors són sistemàtics i mesurables.
El cervell és una màquina eficient i intenta estalviar energia sempre que pot (no penses quin camí has de prendre per tornar a casa, tornes amb el pilot automàtic), fins i tot en situacions en què seria convenient que no ho fes. En alguns dels seus experiments, Tversky i Kahneman demostraren que fins i tot gent amb grans coneixements d’estadística s’equivocava molt sovint a l’hora de fer suposicions estadístiques o que molts inversors tendien a donar importància a informació completament irrellevant a l’hora de decidir quines accions pujarien o baixarien. I se suposa que eren experts en el seu camp… Un exemple d’anar per casa és aquest: quan demanes a peu de carrer quin tant per cent d’immigrants hi ha a la teva ciutat, la resposta sempre serà increïblement superior al nombre real d’immigrants a la teva ciutat. I això en part es deu que moltes de les conclusions a què hem arribat sobre el món –també sobre les persones que tenim al voltant– l’hem presa d’avantmà i tenim una facilitat natural per seleccionar només la informació que confirma la nostra tesi i ignorar la que la contradiu.
Dit d’una altra manera, la nostra ideologia (entesa àmpliament, com a punt de vista propi sobre la realitat) és la nostra realitat. I el més tràgic de tot: no en som conscients.
Tot això pot sonar molt 'nerd', però, si ho pensau bé, té implicacions en el nostre dia a dia, tant pràctiques com morals. D’entrada, ser-ne conscient t’obliga a posar en dubte els teus instints. Si la conclusió és que la nostra visió del món és limitada i no ens podem fiar ni del nostre cervell, per força hauríem de posar en quarantena qualsevol informació o decisió que ens resulti massa òbvia, massa fàcil. Però una de les implicacions de tot això que més m’interessa, i la que de veres ha canviat la meva manera d’anar pel món, és que els humans no som bons ni dolents, només un poc més idiotes del que ens pensam, que quan fallam no és per un defecte moral, profund i incurable, sinó pels simples límits de la nostra imperfecta percepció de la realitat. I que no som tan llestos com ens pensam, d’aquí ve la importància del pensament crític, especialment en aquests moments, en què tothom sembla tenir-ho tot tan clar. I la conclusió darrera: pensament crític no vol dir sols posar en dubte allò que ens arriba de fora sinó, sobretot i especialment, les nostres pròpies idees. Jo m’ho intent aplicar.
