Desubicat

Les esperades vacances es poden convertir en una mala experiència pels sorolls: els veïns que fan festes fins a la matinada i alguns usuaris de la platja amb comportaments incívics

Una setmana de platja i quines ganes tinc de tornar a casa per sentir el gos que udola a les set del matí, el camió d’escombraries de les onze de la nit i el veí que fa bricolatge a les dues de la matinada. Això sí que és descans i no les vacances. A dos quarts de vuit arriben els jardiners amb les seves motoserres. Entenc que a aquella hora no fa tanta calor però podrien venir a les set o a les vuit de la tarda. Els he intentat explicar en diversos idiomes i amb uns signes que si m’hagués vist algun veí hauria pensat que em faltava un bull, o dos, com a les guixes.

Aquests dies estic immers en un procés negociador, perquè també hi ha el Pau i els seus amics a la casa número 1. Fan festa cada nit fins ben entrada la matinada i la música és sempre la mateixa. Comencen amb ‘Chiquilla’ de Seguridad Social, continuen amb Ska-P, el ‘No rompas más mi pobre corazón’ de Coyote Dax i acaben, quan surt el sol, amb ‘La fiesta pagana’. Després dormen tot el dia. He anat tants cops a queixar-me a casa del Pau, que fins i tot ja conec la seva vida i miracles, per bé que això no el justifica per les seves gatzares que podria traslladar a Platja d’Aro.

Al matí, intento fer una becaina a la platja però em trepitgen dos jugadors del partit de futbol de diumenge entre Bolívia i  Perú que regategen, xuten i aixequen sorra ignorant tovalloles i banyistes. Tota discussió amb ells és absurda perquè es limiten a repetir arguments tan sabuts com ‘la playa es de todos’. Més enllà, una família amb cadenes enormes al coll, arracades amb brillants falsos i anells daurats homenatgen Camarón de la Isla, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, amb la difusió en un radiocaset a tot volum de ‘La leyenda del tiempo’.

És la fauna del cap de setmana. La resta de dies m’atabalen uns animals de dues potes com les gavines. No entenc com hi ha cantants i poetes que senten fascinació per aquestes males bèsties i els hi dediquen poemes i cançons carrinclones quan hauria de ser la protagonista d’una pel·lícula 'gore'. S’alimenten de deixalles i cada cop són més goludes i atrevides. En va aterrar una al meu costat i em vaig aixecar amb més agilitat que un artista del Cirque du Soleil.  

Cada cop em sento més descontextualitzat i desubicat, com quan Joaquin Phoenix es passeja vestit per una platja plena de cossos en banyador a la pel·lícula ‘Her’. Així que tornaré a casa abans d’hora i almenys hauré après dues coses: la primera, que la cançó ‘La fiesta pagana’ no era de Celtas Cortos com em pensava perquè una veïna em va dir que la cantava el Mago de Oz i, la segona, que la persona optimista és aquella que va a la platja amb nens i s’emporta un llibre.