Dia de Reis

Dia de Reis. Una calma tensa regna per la casa. Són vora les set del matí i la nena, potser, fa veure que dorm. Sap que és un pèl massa d'hora. A fora és ben fosc, i una interpretació excessivament rígida de les lleis no escrites que afecten la festa aconsella a no saltar del llit abans de què es faci clar, no fos cas que una alteració del codi afectés la feliç culminació de la litúrgia. És la fase final. Tot ha estat programat amb molt de detall des de fa dies, lligat per una cadena de cerimònies i petits rituals que tenen la seva lògica. Màgica, sí, però lògica al cap i a la fi.

Res no s'ha deixat a l'atzar. La carta ha estat redactada a consciència, ha estat lliurada en temps i forma a les autoritats orientals i, a casa, camells i patges han estat degudament obsequiats. Però així i tot, l'emoció és intensa: tothom se sent part central d'una conspiració còsmica. Els pares en van formar part, com a protagonistes, anys enrere, quan eren infants. Ara els ha tocat posar-se a l'altra banda, i és aquí on la il·lusió té una qualitat diferent. Més emotiva, més de transmissió d'un llegat immaterial, d'alguna cosa que s'escapa de les contingències, del dia a dia. Res no s'ha deixat a l'atzar. A fora comença a clarejar. L'endemà tornarem a estudi, però avui és un dia molt especial. Ara potser que et llevis, filla: em penso que han passat.