Els fonaments sobre els quals es recolzen els mercats financers se sol dir que són fruit més de l’abstracció que no pas d’una realitat amb cara i ulls. Quan n’hi ha, de cara i ulls, solen ser les nostres. Quan els esdeveniments del dia a dia centrifuguen fets polítics, històrics o de la casta que siguin que afecten el dia a dia de la gent, es provoca un terrabastall proporcional al fals decorat que feia de capçalera a la funció de torn. En una paraula, deixen de ser vàlids molts subjectes i predicats que foren abans inamovibles.
Molts cops, insignificants detalls que ajudaven només a l’ornament o al farciment esdevenen, amb les circumstàncies que s’imposen, un centre fonamental. Les teories que omplen aquesta democràcia de continguts són vàlides només quan els fets i aquells que els produeixin van en consonància o convergeixen amb ells mateixos. El punt més greu de tot plegat és que no es compleixen els més mínims requisits democràtics perquè algú en pugui parlar sense fer el ridícul.
Els fonaments dels mercats i del mercat que coneixem, el més proper, el del carrer, el de davall del seu balcó o el de la plaça de l’enfront o el del barri que ocupam, es regeix, malgrat els canvis i totes les modernors que es vulguin, per una successió de fets històrics, o no, en què es confonien tant els rellevants com els més ornamentals. Són moltes les generacions que s’han succeït i han fet possible un teixit comercial, social, cultural… que havia cohesionat tota una població en la seva memòria i en el seu present més immediat i que formava aquell doll humà inesgotable que alguns creien regalat del cel. En uns pocs anys la centrifugadora d’aquesta mediocritat política ha acabat amb tot això. Fràgil com un ecosistema. Valuós com un tresor. Movia el món i girava totalment una sínia de feina que cent anys enrere semblava imparable. Alguns vàrem intentar, fa dos anys, la mobilització de tots els afectats del centre històric, del barri antic. Ja vàrem demanar la dimissió, hi havia unanimitat i tothom tancaria a les onze, un quart d’hora, les botigues i aniríem a la plaça de Cort en silenci, sense pancartes. Mai no hi sol haver unanimitat en res i això a Hila no li feia gens de gràcia. Després es varen fer la foto amb ell les dues associacions més nombroses i tot s’aturà. Què va passar? No ho sabem. Des de l’Argenteria i els Set Cantons es va veure amb estupefacció. Els més grans (del carrer) recorden, encara, com Groske desvià els Reis, ja fa anys, convertint el dia més fort de l’any, el 5 de gener, en un dia molt trist que ha acabat beneficiant uns determinats magatzems.
Els més vells del carrer tenen ben clares les seves teories. Per això sorprèn, i molt, que, ara, després de molts tancaments i destrucció de llocs de feina, una de les associacions “untada” demani que puguin obrir de bell nou el carrer d’Antoni Maura.
Des d’aquí servidor demana la dimissió del responsable de Mobilitat i de rebot que l’actual consistori es deixi de tanta teoria del que voldria fer quan bastaria que no tocàs tot allò que costà tanta feina als nostres avis. Noguera ha mostrat tot un altre tarannà, però la gestió, més que lamentable, d’un regidor en concret, posa en el ridícul més trist tot un govern. Ja n’hi ha prou de gesticulacions! Amb el pa dels ciutadans no es juga i vostès haurien de saber-ho. Si encara queda dignitat: Dimissió!
