Discursos

El món de l'espectacle sempre ha estat incòmode per al poder i queda palès en les cerimònies de lliurament de premis de cinema o de teatre

Mira que arriba a ser dura la vida dels polítics. Tot el dia treballant i quan acaben la seva dura jornada laboral se’n van a una entrega de premis del cinema i acaben més cremats que un albí sota un sol inclement. Ja siguin els Feroz, els Goya, els Gaudí o els César, l’ombra del flist-flast plana constantment sobre la classe política com la mare de Woody Allen a ‘Històries de Nova York’ o com un nino inflable dels magatzems Macy’s el dia d’acció de gràcies als Estats Units.

Els veus a la butaca amb el mateix ritus de pànic que posa la gent gran a l’intentar manipular un telèfon mòbil. En el seu interior desitgen que el presentador de la gala s’ennuegui en mig d’una frase subordinada i que ells, per salvar-lo, li exigeixin l’entrega incondicional de conjuncions adversatives. La cara d’Ada Colau durant els Gaudí quan el presentador va dir allò que volien regalar-li una T-10 però que no tenien prou pressupost era la d’una persona que està més perduda que un hàmster a la roda. Cada representant del món de la faràndula que puja a l’escenari per fer el seu discurset és per a ministres i altres espècimens una ‘Arma Letal’ però sense Mel Gibson.

Sortirà aquella actriu mona que sembla una mosqueta morta i que, aparentment, a més d’agrair la concessió del premi a tota la parentela no té aspecte d’oradora en un míting de la CUP. Però acabarà obrint tant la boca que semblarà que estigui fent exercicis perquè no se li formi el codi de barres sobre el llavi superior i deixarà anar allò que el polític de torn no volia sentir: subvencions, rebaixa de l’IVA.... És tanta l’alegria del que pot sortir d’una gala sense haver de passar un mal tràngol, ja sigui de dretes, de centre o d’esquerres que quan arriben al carrer abracen fins i tot els fanals.

A més de fer això, el valencià Esteban González Pons, un representant del Partit Popular va felicitar i donar les gràcies, després dels premis Feroz, a l’actor Javier Calvo, el de ‘La Llamada’ pel seu valent i commovedor discurs. I ho fa un alt càrrec del partit que va estar en contra del matrimoni homosexual i el mateix que es posa dels nervis amb tot allò que fa olor a LGTB. Només falta ara que facin bandera del discurs feminista, especialment després de veure com va contestar M. Rajoy a Carlos Alsina en un programa de ràdio sobre la desigualtat salarial entre homes i dones.

Decididament, aquesta gent provoquen més inquietud que Alejandro Sanz cantant allò de “soc jo, o m’obres la porta o entro per la finestra de la teva ànima”. Que sempre queda millor que dir: “Té dos fills i ja sap al que s’atén”. Això no és inquietant, és terrorífic.