Dits de pigmeu

No hi entenc gens de números. Els únics que tinc clars són els vermells del compte corrent. Sóc de lletres. Mai seré capaç de dur a terme cap proesa científica, i fins i tot tindré problemes per resoldre una simple equació de segon grau. Ben al contrari d’una persona de ciències que pot escriure tant o més bé que una de lletres. Hi ha biòlegs, físics, enginyers i metges que són molt bons escriptors. En canvi jo ja tinc problemes per fer anar una calculadora científica malgrat que la meva Casio FX-8000 G, comprada quan era estudiant, incloïa un manual del propietari, que per primera vegada a la vida em va fer sentir algú important. Propietari, sí, però era més fàcil aprovar mates o física que operar amb la calculadora, que està dissenyada per a dits de pigmeu i no pas per a botifarrons com els meus.

El primer contacte amb l’artefacte maligne és com quan un noi coneix els seus futur sogres. Significa que la relació comença a anar de debò. Però si uns sogres són difícils d’entendre, la calculadora científica encara ho és més. D’entrada, els sogres semblen persones normals mentre que les calculadores científiques estan plenes de botonets amb abreviatures indesxifrables. Cada cop has de passar per la tecla ‘shift’ per validar el que has fet. Hi ha tecles que encara no sé perquè serveixen. Potser per enriquir urani, per frenar la caiguda electoral de Ciutadans, per averiguar quant ha pagat Airbnb per patrocinar la camisa dels castellers de Barcelona, o per calcular a quina velocitat passarà un meteorit pel costat del planeta Júpiter.

Ara la tinc tancada en un calaix com si fos material secret de la NASA. Tot i que quan estava a punt d’acabar el batxillerat vaig arribar a creure que la podia dominar. Me la vaig emportar a l’examen final de mates. No em va servir de res. Quan van repartir el full amb les preguntes hi posava: queda prohibit l’ús de calculadores. La meva cara devia ser com la del secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon quan Toni Martí li va regalar un joc de l’oca.