Aquest diumenge votam i les enquestes –amb tota la cautela, ho dic– són favorables a la consolidació de majories progressistes que podrien formar govern a les principals institucions del país.
No cal dir que es tracta d’una oportunitat històrica. No hi ha precedents a Mallorca d’un període tan llarg de govern progressista i, per descomptat, seria la primera vegada que el Pacte de Progrés s’anotàs dues legislatures consecutives.
També és una oportunitat històrica per agafar avantatge a una dreta més dividida i erràtica que mai, i que espera cautelosament la cita electoral d'aquest diumenge per saldar tots els comptes que quedaren pendents el passat 28 d’abril. La pesada maquinària pepera, el volàtil vot de C’s i els ardents legionaris de Vox resistirien malament quatre anys més fora del poder. “Il potere logora chi non ce l’ha”, que deia Andreotti. El poder desgasta, sí. Especialment el que no el té.
En qualsevol cas, un horitzó de quatre anys per endavant –sense cites electorals a la vista– és un gran repte. Un repte per consolidar polítiques tot just començades, per culminar projectes només esbossats, per avançar cap a un canvi de model i de paradigma, i per posar en marxa accions realment transformadores en favor de l’equitat i la sostenibilitat social i mediambiental. Conduir, a la fi, amb els llums llargs i abandonar la immediatesa, els cops d’efecte i el postureig.
Imprescindible bastir un nou llenguatge polític basat en el consens i en la realitat. Governar per a tothom i contra ningú, i sobre les coses que realment importen. I no dir el nom del poble en va.
“El poble”, “la gent” són apropiacions usuals del llenguatge polític. I no només per part dels partits. També els lobbies d’un i altre extrem apel·len a la suposada voluntat popular per defensar els seus –sovint espuris– interessos o els seus –majoritàriament legítims– punts de vista.
Massa vegades hem sentit enunciar els posicionaments particulars com si emanassin d’una sacrosanta voluntat popular. I massa sovint hem vist agitar ‘enemics’, que han atiat la confrontació i han dissenyat un còmode –i perillós– joc de dicotomies. Massa emergència, massa binarisme, massa demagògia, massa testosterona. Massa ‘valentia política’ i massa poca empatia i sentit comú. Tant de bo hi hagi a partir d’ara un espai per a la prudència, per a la pedagogia política, per a la serenor. “Vèncer l’enemic sense batalla”, l’ideal suprem de Sunzi.
Però abans de continuar amb la lletera de les enquestes –no fos cas que la vessàssim– convé recordar una obvietat: que primer s’han d’omplir les urnes i que les urnes no s’omplen totes soles, sinó per estricte imperatiu de la voluntat individual.
L’experiència electoral recorda tossudament que la participació alta afavoreix l’esquerra. En realitat, el que es vol dir és que el votant d’esquerra –esquiterell i primcernut– té bo de fer desanimar-se i optar per l’abstenció. El votant de dreta –captiu i disciplinat– no sol fer els roïssos tan grossos i no qüestiona ni castiga les graneres que sovint el representen. És a dir, si puja la participació, és que els progres han anat a votar.
La temptació de manifestar el malestar quedant al marge és molt atractiva, i no es perceben fàcilment els efectes col·laterals que això pugui tenir. Tanmateix, no vendrà d’un vot, diuen. No? Segur?
Llucmajor, 26 de maig de 1991. El jove regidor del PSM es presenta a la reelecció després d’una excel·lent tasca cultural sense precedents. Ha gestionat l’àrea gràcies a un pacte amb el PSOE local, amb Joan Monserrat com a batle. Ha estat el primer ajuntament progressista de la vila des de... Des del neolític, de fet.
Les municipals del 91 arriben després de mesos d’’esperit crític’ i d’una certa desafecció, que dificulten la campanya i, consegüentment, la mobilització. El recompte és una agonia. En tancar l’escrutini, silenci i perplexitat: ha faltat un vot. Un.
Els dies posteriors n’aparegueren molts, ‘de vots’: un que no va pensar a votar per correu; una que va fer tard; aquells que tenien unes noces; l’altre, que era de viatge; el que havia quedat que hi acompanyaria la tieta però al final li va fer vessa; la colla que havia sortit en barca... Déu ens guard d’un ja està fet.
La resta de la història era previsible. El regidor no va ser reelegit i, per tant, no va poder donar suport al pacte d’esquerres, que no es va poder reeditar. L’ajuntament passà a mans del Partit Popular, que governà durant dècades amb diverses fórmules, entre les quals, l’infamant pacte amb ASI de l’incommensurable Joaquín Rabasco.
Fins el maig del 2015 no es va recuperar el govern progressista. 24 anys més tard! Es diu aviat...
No cregueu els que diuen que no hi ha ningú imprescindible. Tots ho som. Diumenge, fora son.
