OPINIÓ

Domesticar

Diu Salvador Cardús que educar és “domesticar”. “Domesticar a temps”, ha precisat alguna vegada. Sota aquesta provocativa màxima flueix una clara etimologia, la derivada de 'domus', casa. Domesticar (o educar) és, per tant, civilitzar. Fer que algú s’acostumi i s’adapti a la companyia humana i a viure en comunitat, amb totes les oportunitats i les renúncies que se’n deriven.

Tendim a pensar que educar és transmetre coneixements i habilitats. Sovint consideram que educar és estimular la imaginació i la creativitat i proporcionar un adequat acompanyament emocional. Pensam també que educar és transmetre uns valors determinats i encomanar uns hàbits saludables. O que educar és fer més mengívol i desxifrable el món en unes edats encara incompletes. O potenciar unes capacitats més o menys innates. O proporcionar bons models. O protegir. O jugar. O ajudar a somiar.

Educar és un poc de tot això, segurament. Per això és tan apassionant. Però, per damunt de tot, educar és inculcar el sentit de la responsabilitat, és a dir, ensenyar als infants que les accions –totes les accions– tenen conseqüències. El principal objectiu –i per tant el gran èxit– de l’educació no pot ser altre que aprendre a decidir autònomament el nostre comportament i a acceptar i gestionar amb coherència les conseqüències que se’n deriven.

En començar els fills l’etapa de l’adolescència, els pares semblen sovint desconcertats. De cop, res els remet al que havia estat fins aleshores la seva vivència familiar. No reconeixen la desafiant crisàlide en què s’ha convertit un ésser fins ara tan controlable i estimat.

No deu ser fàcil, és clar, però en realitat és ben senzill. Tan simple com arribar a entendre que un adolescent de 15 anys s’educa quan en té 5. O fins i tot abans. El “domesticar a temps”, que deia Cardús.

Sovint, en canvi, invertim el procés. És en les primeres edats quan tendim a ser més permissius i tolerants amb els infants i assumim que més envant arribaran els anys complicats, en què ens tocarà prendre el control. O sigui, “controlar”.

Diria que és més aviat al contrari. Els infants assumeixen amb facilitat l’autoritat i accepten que els grans prenguin les decisions, perquè, òbviament són més assenyades i estan més fonamentades. Les normes clares i justes –fins i tot les més arbitràries– acceleren el creixement personal, estimulen les fortaleses pròpies i generen personalitats més madures i, consegüentment, més ràpidament autònomes.

Una fortalesa emocional, una autonomia logística i moral, i una capacitació per a l’exercici de la llibertat, que faran viable i recomanable la inexorable exigència de l’adolescent debutant: la permissivitat i la tolerància dels seus progenitors.

Els adolescents necessiten aire. No és moment de tancar les finestres, sinó d’amollar corda, de deixar volar... recomanació una mica temerària si els seus cossos –de cop sorprenentment desenvolupats– són habitats per personalitats consentides i infantils.

Els infants no són el centre del món. És millor, per tant, que no s’ho pensin. Dimensionar-nos correctament amb relació als altres des de petits ens ajuda a trobar, precisament, el nostre lloc en el món. El lloc que la nostra dignitat mereix i des d’on poder ser útil als altres.

Paradoxalment, protegint els infants, els desprotegim. Evitant-los qualsevol frustració, rient-los totes les gràcies, i plorant-los sempre les desgràcies, també; perquè no els proporcionam els recursos i els mecanismes que necessitaran més envant. Adaptar excessivament el món dels adults al dels infants, per exemple, pot resultar molt empobridor. Un infant privat de les converses i preocupacions dels adults acaba abocat a la simplicitat lingüística i intel·lectual i allunyat de les estructures complexes i de la capacitat d’abstracció. Mala base per al desenvolupament del pensament crític i el compromís conscient.

Per no parlar dels límits. Pactar a l’adolescència l’hora d’arribar a casa, l’esforç escolar o l’ús del mòbil pot acabar sent un infern, si abans no s’han treballat adequadament l’hora d’anar a jeure, la coresponsabilitat domèstica o la utilització de la Play.

Es tracta de construir dins els infants allò que més necessitaran quan siguin joves: fortalesa i empatia. Fortalesa per articular un no i empatia per acceptar-lo. Articular a temps el NO que els protegeix de l’assetjament o de les temudes addiccions, per exemple. I acceptar el NO que la llibertat dels altres ha traçat. NO és NO, currículum de parvulari.