OPINIÓ
Opinió 09/11/2016

Donem la cara

i
Irene Jaume
3 min

Era el 29 de març de 2012 i jo just feia cinc dies que havia fet 26 anys. Des del 2007, aproximadament, que les nostres vides anaven prenent un altre caire: érem conscients, amb més o manco rapidesa, que la maleïda “crisi” que repetien dia sí dia també al telenotícies no era res més que un mecanisme per dissimular la magnitud de la nostra tragèdia i de la seva comèdia, a la qual després vam posar el nom que li tocava: estafa. Estafa amb majúscules, obscena, miserable i amb traïdoria. Una pixada de ressaca neoliberal damunt els nostres caps i les nostres cares.

Aquell dia vam sortir al carrer per aturar-ho tot: era vaga general. Els carrers de Barcelona bullien de columnes de gent arreu dels barris. Des dels turons de la ciutat també s'hi veien columnes, però de fum, que s'apoderaven del modern i cosmopolita skyline de Barcelona per etzibar-li que aquell no seria un dia normal. I no ho va ser de cap de les maneres. Es respirava indignació i enuig: la reforma laboral aprovada pel govern del PP era un cop de puny a la panxa, d'aquells que fan que et pleguis de mal. De 45 a 33 dies d'indemnització per acomiadament improcedent, nova modalitat de contracte indefinit infame, les Empreses de Treball Temporal com a agències de col·locació (precària, és clar)... Un brou cuinat amb tots els ingredients ideals per alimentar-nos de misèria i inestabilitat quotidianes i perpètues. I què es pensaven? Que quedaríem a ca nostra?

29 de març de 2012. Helicòpter, sirenes, corredisses. Furgonetes de la BRIMO dels Mossos d'Esquadra intimidant i sembrant el pànic pels carrers de la ciutat. Grups de persones encaputxades molt poc dissimulades provocant aldarulls, als quals només faltava un cartell amb llums de neó i l'anunci “Persones infiltrades patrocinades per la seva policia autonòmica de confiança”. Dues extirpacions de melsa, dues persones que van perdre un ull, una galta perforada, dues costelles rompudes, un pulmó perforat i un infant de 4 anys ferit a la cuixa, entre d'altres, a causa de les bales de gomes disparades per la mateixa policia. Desenes de ferits i posteriors detencions i escorcolls. I què ens pensàvem? Que estava tot dit a banda dels costos dels –tan importants i essencials– contenidors cremats i semàfors caiguts?

24 d'abril de 2012. Es crea una pàgina web de delació ciutadana per fomentar l'adveniment de la població-policia: 68 cares de 68 persones penjades a la xarxa perquè aquesta pogués identificar activistes. “Es poden amagar en una cova, en una claveguera o en una assemblea, però els trobarem”, deia David Piqué, comissari general de Coordinació Territorial dels Mossos. Amb eines com el CESICAT i l'ajuda inestimable de la impunitat judicial i política, efectivament, fan i desfan amb les vides de persones compromeses i les aboquen, quatre anys després, a cerques i captures com si defensar els drets de totes fos delicte. O com quan anaren a detenir Montse Venturós a ca seva –per ordre d'Espanya, eh, que ells no volien, no... Ja–, com també anirien a cercar les cinc persones citades a l'Audiència Nacional per, suposadament, haver cremat un tros de paper amb la cara del rei (!) –aquí els Mossos també diran que compleixen ordres, és clar.

Recordau aquella famosa màxima atribuïda a Bertold Brecht però que en realitat és de Martin Niemöller que diu “Primer van agafar els comunistes, i jo no vaig dir res perquè no era comunista. Després es van endur els jueus, i jo no vaig dir res perquè no era jueu. Després...”? Sí, no? Per ventura podríem pensar-hi ben profundament, perquè demà podem ser qualsevol. Donem la cara, doncs, per qui ens ha defensat i representat a totes. Perquè la solidaritat i l'escalfor col·lectiva no ens la podran treure. Això sí que no.

stats