Dones gens discretes ni fines

Virginia Imaz, una pallassa immensa –literalment i en tots els sentits- ho explicava fa anys en el Fòrum de la Comicitat, que incloïa el Festival Internacional de Pallasses d’Andorra la Vella: les dones no han estat educades, com a mínim fins ara, per fer riure, per fer humor; no se’ls permet ser grotesques, irreverents, barroeres, maldestres... No queda bé. Les noies han de ser posades, discretes -sobretot moooolt discretes-, educades, dolces, elegants, fines i ben polides. I, sovint, a més, se’ls ha valorat molt la discreció mental i intel·lectual: el segon pla.

Per descomptat, les dones tampoc poden ser resolutives, enèrgiques, ni amb les idees clares, perquè aleshores són manaires i tiranes, bruixes peludes insuportables. En canvi, els homes resolutius i enèrgics són tan impressionants, fan tan bé la seva feina, els admirem tant! Però aquesta és una altra història i avui parlem d’humor.

Mercè Rodoreda, famosa per les seves riallades –de frívola segons alguns– que de jove va fer periodisme satíric i va escriure tres novel·les plenes d’humor, deia en una entrevista que va fer a Cèsar August Jordana: “Riure és de totes les coses, la que m’agrada més”, segurament perquè l’humor és un dels símptomes més evidents d’intel·ligència i de sensibilitat.

Per això el Festival Internacional de Pallasses, que ara torna en un format més modest que abans (tant de bo l’èxit de públic el faci tornar a créixer i, a més dels escenaris, pugui tornar als carrers i a les escoles), no és una anècdota, ni una curiositat per a quatre arreplegats. És una doble transgressió. La transgressió que suposa l’humor, perquè és una iniciativa cultural que fa visible la feina d’unes professionals, les bufones, les que riuen del poder, de les normes establertes, de la misèria humana en definitiva. I la transgressió per a les dones, perquè trenca estrepitosament i d’una sola patacada tots els tòpics sobre el rol de les dones al món. Se’ls carrega i això no és poca cosa.