Donja

Ara, el torpede de l’OMS ha tocat la línia de flotació d’aquesta dieta mediterrània nostra tan particular, que elabora i devora amb fruïció bulls de llengua i de fetge, bringueres, fuets, fuets del vistaire, secallones, llonganisses, donges, importa xoriços i xistorres, i que complementa l’humil trinxat de col i patata amb el coronament daurat d’una rosta de cansalada.

Naturalment, i com passa en tot, ens diuen que la mida sí que importa, i que la moderació i el consum responsable són els nostres millors aliats, i que no ha de passar res si fem una mica de bondat. Però, així com aquell que llença la pedra i amaga la mà, el mal ja està fet, malgrat que la resposta immediata hagi estat benhumorada i plena d’acudits enginyosos que volen pel WhatsApp.

Ara, a l’hora d’esmorzar, ens mirarem de reüll si mai ens vaga de demanar un mini de pernil. Als bufets de l’hotel passarem de llarg d’aquelles plates fumejants de salsitxetes, que són tan excepcionals, o bé ens hi acostarem amb un morbós sentiment de culpa, amb una glopada adrenalínica de risc.

Però les autoritats competents en matèria sanitària ja ens ho van fer abans amb la mantega, el cafè, els olis i els greixos poliinsaturats, els peixos blaus, els sucres refinats. Sempre hi ha una nova víctima a l’aguait. I tenim el pressentiment fúnebre que la propera a caure serà lo nostre pa de cada dia, amb el seu humilíssim però pertorbador gluten. En el fons, només fan que recordar-nos allò que és tan evident que de vegades se’ns oblida: viure mata.