OPINIÓ

Dret penal de l’enemic i procés independentista

L’any 1985 el catedràtic de Dret penal de la Universitat de Bonn Günther Jakobs va encunyar el concepte de ‘dret penal de l’enemic’ (Feindstrafrecht), que amb posterioritat ha desenvolupat i tractat amb profusió i que ha tingut una difusió extraordinària en els darrers anys. Al costat del ‘dret penal del ciutadà’ (Bürgerstrafrecht), en què continuen regint els principis limitadors del ‘ius puniendi’ estatal i les garanties pròpies del vell dret penal liberal, apareix una legislació penal d’emergència –que és percebuda com a pura reacció defensiva– aplicable a qui se situa no dins, sinó enfront del sistema. A aquest subjecte, posicionat extramurs de l’ordre establert, Jakobs mateix s’hi ha arribat a referir fins i tot, en les seves exposicions més radicals, com a ‘no-persona’. Aquest ‘dret penal de l’enemic’ es caracteritza per l’anticipació de la intervenció penal a moments anteriors a l’execució del delicte, per la desproporció en la resposta punitiva i per la relaxació o supressió de les garanties substantives i processals.

El cas d’enemic per excel·lència, en el sentit descrit, és el terrorista, un subjecte que s’autoexclou del contracte social, atès que amb el seu capteniment no infringeix una norma en concret, sinó que impugna l’ordenament jurídic en conjunt. Una mostra relativament recent en el temps d’aplicació pràctica de dret penal de l’enemic s’evidencià en la War on terror desfermada per l’administració Bush després dels atemptats d’Al-Qaeda de l’11-S de 2001 (des de la USA Patriot Act, aprovada pel Congrés, fins a les zones fosques d’Abu Ghraib o Guantánamo). I és que en la croada contra the worst of the worst no es pot lluitar amb una mà fermada a l’esquena (la molesta rèmora dels drets fonamentals).

Lluita contra el fenomen terrorista

Però no cal anar tan lluny: a l’estat espanyol mateix en trobam sense dificultat algunes mostres, paradigmàticament en la lluita contra el fenomen terrorista. Tant en una legislació d’excepció (que paradoxalment, tot i el cessament definitiu de la violència etarra de l’any 2011, es continua endurint en un procés sense aturador –ara amb el pretext del terrorisme jihadista– i que té com a darrer esglaó l’aberrant reforma de 2015), com en la pràctica persecutòria efectiva: il·legalització de partits, tancament de mitjans de comunicació, doctrina Parot, negligència en la investigació de les denúncies de tortura, etc.

Doncs bé, alguns ens demanam si en la repressió penal contra el procés independentista català no podríem detectar com a mínim algun tast de dret penal de l’enemic: amb l’excusa de la investigació d’unes conductes que eventualment poden arribar a ser constitutives d’algunes infraccions menors (desobediència, prevaricació, desordres públics, etc.), que no comporten presó o, a tot estirar, suposen privacions de llibertat relativament curtes, es desferma la furiosa tempesta de l’A por ellos judicial. Traducció: òrgans jurisdiccionals manifestament incompetents per a conèixer de les causes penals que instrueixen; imputació de delictes sobre la base de relacions de fets tergiversadores de la realitat i qualificacions clamorosament contràries al principi de legalitat (la deformació del terme ‘violència’ del delicte de rebel·lió no n’és l’únic exemple); ús de la presó provisional sense que hi concorrin els pressupòsits que permeten d’aplicar-la; citacions i detencions sota les acusacions més peregrines (adulterant impúdicament la raó de ser dels mal anomenats ‘delictes d’odi’), etc. Aquesta setmana mateix s’ha arribat al paroxisme amb la detenció d’una activista dels CDR per la comissió d’un delicte de terrorisme (!), després rebaixat a desordres públics. Una actuació que no es pot explicar sense les invocacions a la kale-borroka que l’han precedit i la reinvenció d’un relat que vol convertir un moviment cívic exemplarment pacífic en una successió d’avalots violents promoguts per un grup criminal amb pulsions totalitàries.

I és que, evidentment, aquest ‘dret penal de combat’ no seria possible sense el clima propiciat per una opinió pública i publicada que ha arribat a caracteritzar l’independentista català com un enemic, fanatitzat i violent, en una ridiculització propera a la deshumanització (un exemple, entre milers, n’és suficient: la caricatura d’El Roto d’un català amb barretina i trets judaïtzants, publicada a El País de 17 de desembre i més pròpia del Der Stürmer dels anys trenta). Un sector probablement majoritari de la societat espanyola combrega amb l’estratègia de l’A por ellos i fins i tot l’encoratja (encara li sembla poc). La resta –amb exòtiques excepcions– consent en silenci resignat i vergonyant aquesta involució, com a mal menor: entre l’estat de dret i la unitat d’Espanya, no hi ha marge per al dubte.

Entre el dret i el no-dret

Potser els espanyols demòcrates, atrapats en la borratxera rojigualda, perden de vista que no hi ha un terme mitjà entre el dret i el no-dret. Perquè, com encertadament s’ha dit, així com el concepte de ‘dret penal del ciutadà’ és un pleonasme, el de ‘dret penal de l’enemic’ constitueix una contradicció en els seus termes. Amb el no-dret desapareix irremissiblement qualsevol règim de llibertats i tota possibilitat de vida civilitzada. En aquesta situació, dramàtica, ens trobam.

Etiquetes