OPINIÓ

Dues lletres

Sembla fàcil, però no ho és gens: cap paraula de dues lletres, monosil·làbica, aparentment senzilla, costa tant de dir. A l’hora de pujar del diafragma, tràquea amunt, a mesura que s’acosta a la boca, als llavis, a les dents, la contundència de la lletra 'ena', punxeguda com un daltabaix, engavatxa. La fondària de pou de la lletra 'o' no hi ajuda, tampoc. Però cal dir-la, cal repetir-la, cal mastegar-la per ser més feliç: ena-o, no.

Ho reconec, no sempre he estat dels que prediquen amb l’exemple i tot just fa un temps, setmanes potser, anys, potser uns quants dies, que intent no dir que sí quan no és que sí. No acceptar aquella feina que no és feina perquè no te la paguen, o te la paguen amb promeses de visibilitat, bones paraules, uns honoraris que no desitjaries ni al teu pitjor enemic. No deixar passar un comentari desafortunat, dit en el frondós llenguatge passivoagressiu, o una vomitada de bilis sobre la teva persona perquè el context t’ho suggereix i au, home, no siguis aixafaguitarres, i au, dona, no veus que no ho ha dit amb mala intenció. No fer malabarismes amb el teu horari perquè algú que fa dos anys que no veus ha decidit que us heu de trobar en aquella hora escadussera d’un migdia de dijous i que, si li declines l’oferta, et donarà el dubtós títol horrorífic de pitjor amic de la història. No, no i no, jo dic no.

És clar que l’arrel del problema no es troba en la pronúncia de la paraula. L’aire que reclama és gairebé una broma, comparat amb trencafiles de fonemes com esternoclidomastoïdal, anticonstitucionalment o desoxiribonucleic. Amb prou feines hi ha parlants que no saben pronunciar sons com el de la ena o el de la o. El problema és de fons i no de forma, el problema és allò que ens empeny a donar sempre un sí als altres a canvi de la seva aprovació.

Deim que sí perquè tenim por que la conversa, que com assaja Roland Barthes a Fragments d’un discurs amorós és una de les principals formes d’amor, s’acabi. Ens han fet creure que dir que sí unta les frontisses entre les persones, i que hem de fugir del no com de la pesta. El règim neocapitalista de Mr. Wonderful –qui estigui lliure d’haver-ne compartit cap vinyeta que llanci la primera pedra– ens ha repetit, per activa i per passiva, que hem de ser positius. Que la vida et dona un càncer? No et queixis, lluita. Que tens una feina de merda? Compta els dies que et falten fins a arribar al proper festiu. Que no t’agrada el cos que tens? Paga la matrícula al gimnàs i fes el favor d’anar-hi, tros de foca.

I no, no tot a la vida és positiu, i apreciar els aspectes més negatius de l’existència ens ajuda a posar els bons en valor. Tots tenim dret a tenir un dia de merda. Tots tenim dret a odiar algú sense motiu. Tots tenim dret a callar, a no ser amables, a fer i a dir el que vulguem sense que això passi per un procés de transformació personal apoderador.

Per salut, per benestar, només si us dona la gana, preneu aire, pensau-ho bé, repetiu-ho amb mi: molt bé, sí, moltes gràcies, però no.