OPINIÓ

ETA no existeix però som a 1959

Durant anys, aquell verd va semblar que era el nostre verd. Aquells carrers, aquelles possessions blanques, aquells barris de maons grisencs o vermellosos, aquell mar que era tan diferent del nostre. Tot ens era estranyament familiar. Per a moltes persones que hem crescut, que hem après a ser ciutadans, entre els anys vuitanta del segle XX i la primera dècada del segle XXI, el País Basc era nostre.

Tot i que sempre fórem crítics amb la utilització de la violència per part de totes les parts en confrontació i que la cultura de pau i la defensa dels drets humans per a totes – he dit totes!– les persones és quelcom sagrat, record molt bé com d’idealitzat teníem el moviment d’alliberament basc. Era un altre temps, que, si ho pensam bé, no és gaire enfora dels nostres jorns d’avui. Pensem-hi. L’expressió ‘Règim del 78’ no l’emprava ningú. Des del tardofranquisme fins al Procés principatí i l’eclosió de Podemos, la impugnació a allò que era hegemònic era cosa de l’esquerra radical basca, bàsicament. Després, menjant a banda, hi havia el BNG, l’independentisme català en les seves diferents expressions –des d’ERC a les beceroles del que estat la CUP– i els supervivents de la galàxia de socialistes autodeterministes amics del PSI-PSM els anys setanta. El PCE i el PSUC havien baixat del carro molt abans. Els vells marxistes i anarquistes i els seus fills polítics muntaven ateneus i grups ecologistes, pouaven en un incipient feminisme, viatjaven a Chiapas o es refugiaven a l’acadèmia. Els catàlegs en paper de l’editorial Txalaparta i la discogràfica Ezan Ozenki, primer, i la revista Ardi Beltza, després, eren bàlsams que guardo com un tresor preuat. Admiràvem. Potser admiràvem massa. ‘Basquitis’, en dèiem. El moviment de dones, el moviment juvenil, el sindicalisme estudiantil i obrer, l’ecologisme i la solidaritat internacionalista. Potser, en perspectiva, venint del país, dels països, del GOB, de Maria Mercè Marçal, de Tomàs i Oliver o d’Escola Valenciana no havíem de sentir-nos tan orfes i anar a buscar referents nord enllà, però el cas és que ho férem. I, certament, amb encerts i errors, no ho canviaria.

Just divendres va acabar-se una etapa. Gairebé seixanta anys d’activitat armada i de confrontació entre l’Estat i l’organització clandestina que han provocat un patiment terrible al poble basc i als altres pobles de l’estat espanyol. Milers de detinguts, torturats i represaliats, i centenars de persones assassinades han estat el resultat d’una guerra horrible. Com horribles són totes les guerres i totes les violències. I això, Espanya, ho coneix bé. Avui continua essent l’únic estat del món que davant el procés de desarmament d’un actor del bagatge d’ETA no només no fa res, sinó que pràcticament hi posa impediments. Com si, deia algú, li fes nosa.

Devers l’any 16, si no vaig errat, a la meva feina organitzàrem un curs sobre processos de sobirania a diferents pobles sense estat del món. Els alumnes eren majoritàriament al·lots i al·lotes que estrenaven la vintena. Encara a l’equador dels seus estudis universitaris encetats als divuit. Jo vaig fer diverses classes sobre els ‘meus’ casos: palestins, kurds, Galícia, els albanesos de Kosovo, el Timor oprimit per portuguesos i indonesis, el nord d’Irlanda. A l’amic Ricard Vilaregut, politòleg brau i entranyable, excap meu , lloctinent de l’alcadessa badalonina Dolors Sabaté aquests darrers anys, li vàrem encarregar que parlés del País Basc. És la seva especialitat, de fet. Autor en el seu moment d’un llibre sobre Terra Lliure que fou molt exitós, s’ha dedicat a estudiar les interioritats de l’esquerra abertzale. En sap un fum i connecta amb la gent. Vilaregut va fer una classe magistral. Bona. La nostra sorpresa va arribar, però, quan començàrem a detectar que els alumnes –catalans, valencians i mallorquins nascuts a partir del 93, com deia– no l’entenien. No entenien, vull dir, les referències que emprava. I no és que desconeguessin quina era la majoria sindical basca o com es deia el secretari general d’EA. El problema és que la mateixa existència d’ETA els semblava quelcom llunyà. Molt pretèrit. Com d’un temps anterior comparable al que la Guerra Civil i el primer franquisme representa per a ma generació. Un món de padrins. Avui ETA ja no existeix. És una sort. Els que estimam la pau ho celebram. El que continua existint, però, és la injustícia i el tipus de gent –hereva de la que governava a Espanya el 1959– que no deixen als pobles i a les persones decidir el seu futur.

Etiquetes