Ecosistema urbà: respecte versus degradació

Un ecosistema és aquella comunitat que conformen un conjunt d’éssers vius que interactuen entre si i el medi natural en què viuen, un espai en particular en què aquests éssers vius precisen de la terra i de l'aire per a sobreviure i desenvolupar-se. Si aquest ecosistema és urbà, hi trobarem microorganismes, animals, plantes i éssers humans interactuant en un ambient no viu com és la ciutat o la parròquia, el poble o el quart, o simplement el barri.

En un ecosistema hi intervenen factors físics i mediambientals, però també socials i psicològics. L’estructura urbana d’edificis, carrers i elements naturals, el factor climàtic i la contaminació o els elements acústics i lumínics es conjuminen amb aspectes molt més intangibles però no menys importants com l’adaptació al medi i la interrelació entre els diferents éssers vius, particularment els humans, i la influència que en negatiu o en positiu l’entorn pot tenir en la percepció psicològica de tots els factors descrits en entrar en relació.

Cal preguntar-se, doncs, si en el nostre ecosistema quotidià interactuen uns i altres amb prou solvència cívica com per interioritzar un sentiment positiu i alhora coadjuvar a la percepció psicològica positiva per part de la resta de membres del grup.

Resulta obvi que l’ecosistema urbà és el que presenta més alteracions, reaccions i adaptacions davant la concatenació de factors distorsionants de l’equilibri natural i, per tant, ens exigeix molt més si volem assolir el repte de contribuir a una convivència col·lectiva prou satisfactòria. Al final, tot es resumeix en una paraula: respecte. Respecte per a un mateix, però també respecte pel seu entorn i per a la resta de membres del grup.

La convivència diària en una comunitat com podria ser la d’un barri cèntric d’Andorra no és pas fàcil. Venim d’una crisi que no acaba de passar del tot i per la que no s’endevinen solucions a curt termini. A això afegeix-hi problemes familiars o personals i/o laborals o professionals molts d’ells derivats de l’espiral de despropòsits en la que estem sumits. I ara a tot plegat hi incorporem les dificultats relacionals amb els nostres conciutadans causades per les múltiples molèsties que ens causem els uns als altres, crispats o abduïts per un estat de deixadesa emocional que ens allunya del civisme, la solidaritat, el respecte i l’esperit col·lectiu.

No sé si serà per un grau de desafecció progressiu vers la condició humana el que ens fa que cada cop més busquem crear vincles afectius amb altres éssers vius que per la seva òbvia i previsible noblesa vénen a omplir de forma natural l’espai que l’ésser humà ha deixat vacant. Aquests éssers entranyables anomenats mascotes proliferen vertiginosament en la nostra societat alimentant la nostra malmesa ànima amb la seva incondicional fidelitat. Ho puc entendre perfectament, doncs qui ha gaudit de la companyia d’un gos, sap dels sentiments que la relació home-animal pot arribar a despertar.

Ara bé, aquest bàlsam per l’ànima que suposa gaudir de la companyia d’un gos, com en tota relació, té condicionants i limitacions. En un entorn urbà has de tenir en compte quins espais tens a prop que siguin adients o fins i tot condicionats per a que els cans puguin fer les seves necessitats. Tanmateix, has de ser conscient de les eventuals molèsties que causaràs als teus veïns i vianants en funció de la teva deixadesa i permissibilitat respecte a les necessitats de la teva mascota.

Malauradament, avui puc constatar que a diferents barris de diverses parròquies d’Andorra les necessitats majors i menors de les nostres mascotes causen veritables problemes d’insalubritat i brutícia als nostres carrers, alguns dels quals són un absolut 'pipican' improvisat. Per aquest espectacle deplorable només es poden plantejar solucions a partir de la delimitació de responsabilitats. Exclòs i eximit en queda el gosset. Ell només fa allò que li han ensenyat i allò que li permeten.

Ara bé, entrant en els responsables directes, cal destacar que existeix un marc legal de prohibició i sanció que hauria de motivar als propietaris de gossos al compliment estricte de la norma coercitiva. La manca d'observació de dita norma per part del ciutadà infractor hauria de trobar la resposta de l’autoritat en cada cas d’incompliment. És clar, si el responsable d’exercir l’autoritat no l’exerceix, sigui per manca de mitjans suficients o sigui per deixadesa, que també pot ser, genera doncs una responsabilitat addicional compartida amb el ciutadà infractor.

El resultat és evident i molts de nosaltres som víctimes cada dia de la intolerable brutícia dels nostres carrers, caminar pels quals s’acaba convertint molts cops en una autèntica cursa d’obstacles per tal d’evitar el contacte directe amb allò del que estem parlant.

Si establim però una jerarquia de responsabilitats, resulta indubtable que qui té l’autoritat per prevenir, advertir i sancionar també és qui té una major responsabilitat en el resultat final de l'incompliment ciutadà. Per tant, l’autoritat comunal no en té prou en legislar sinó que ha de fer complir i en tot cas ha d’actuar amb la màxima diligència alhora de vetllar per la higiene i salubritat del nostre entorn urbà.

És clar, si enlloc de controlar, perseguir i sancionar faig deixadesa de les meves funcions estic defraudant a tots aquells ciutadans que pretenen gaudir en pau del seu caminar diari pels carrers de la parròquia. I no val usar els serveis de neteja via mànega d’aigua en determinats carrers principals oblidant els secundaris i a més fer-ho en hores de màxima afluència de vianants els quals no en tenen prou amb haver-se de llevar i anar a complir amb la seva feina diària que a més els toca esquivar excrements o mànegues d’aigua a pressió segons el cas.

Una bona autoritat administrativa reaccionaria davant de l'evident degradació dels carrers, cada cop més bruts i deixats, prenent les mesures adequades, resolent el problema. En aquest sentit, quan de l'incompliment d’uns pocs es passa a un incompliment generalitzat, podem entendre que ens trobem davant d’una necessitat social que mereix d’una reacció en conseqüència. Si manquen llars d'infants, centres d’atenció primària o mitjans de transport, en creem més. Si la ciutadania reclama espais verds o d’esbarjo o serveis socials se’n creen més també.

En canvi, permeten que parets d’edificis, voreres o carrers es degradin cada dia amb un sense fi de miccions i defecacions de les nostres estimades mascotes, sense crear els espais adequats per a una innegable necessitat de la nostra ciutadania, tant l’activa com la passiva.

La solució és evident: cal habilitar espais suficients i pròxims perquè tothom sense excepció pugui complir amb la normativa vigent. En aquest cas, la jerarquia de prioritats s’invertirà i serà el ciutadà infractor el màxim responsable de l'incompliment i l’autoritat haurà de sancionar amb la tranquil·litat de consciència d’haver posat tots els mitjans a l’abast del ciutadà per complir la norma.

I si per habilitar zones cal tancar carrers, buidar-los de cotxes, aplicar les mesures higièniques adients i generar espais més oberts que afavoreixin tant el discórrer dels vianants com l’activitat comercial, haurem donat un pas de gegant vers la creació d’uns nous espais urbans que potenciïn el respecte i la convivència i estimulin la interacció d’interessos d’uns i altres.

Senyors polítics que aspireu a que els ciutadans us recolzin en les properes eleccions, tingueu molt en compte el contingut d’aquest article, doncs us puc assegurar que reflecteix el sentir majoritari d’una població que cansada de tanta permissibilitat i manca d’imaginació institucional reclama solucions contundents i immediates.