SociòlegEl TSJIB ha rebutjat, finalment, el recurs dels hotelers contra l’ecotaxa, i el líder del Partit Popular, Biel Company, ja ha anunciat que gira pàgina. Finalitza així una guerra entre els qui volien mantenir l’impost fort i no et moguis i els qui han tractat per tots els mitjans d’eliminar-lo o, com a mínim, reduir-lo a l’anècdota. Un combat que no és nou però que, ara sí, ha donat la victòria als primers. I, a diferència del primer assalt, en què s’imposaren els segons des de les urnes, sembla que aquesta vegada l'impost ha vençut per quedar-se.
Ja no s’hi valen catastrofismes. Quatre anys després de la seva implementació, el nombre de turistes no tan sols no s’ha vist reduït, com alguns pronosticaven, ans el contrari: s'han aconseguit uns ingressos extraordinaris i gens menyspreables per a la comunitat.
A priori és una bona notícia per als qui creim que tenir un impost que mitigui els impactes negatius del turisme no ens resta competitivitat com a destinació turística. Tanmateix, convindria repensar-ne la finalitat tot deixant clar que aquest impost s’hauria de concebre com una eina en pro de la sostenibilitat i no com una finalitat en si mateixa. No només perquè malauradament l’ús que se’n fa és més que reprovable, sinó perquè del que es tractaria és que tenguéssim clar on volem anar i, sobretot, quin és el full de ruta per assolir-ho.
Per molt que parlem constantment de model turístic, el cert és que anam ben perduts. Improvisam sobre la marxa i davant la por de trepitjar calls en un o altre peu evitam prendre decisions de calatge. No hi ha un mínim consens entre els actors que formen part de l’entramat turístic i molt manco entre aquests i els crítics del turisme.
Parlam molt de turisme de qualitat centrant-nos tan sols en la despesa turística i no tant en l’impacte que es genera. I que ningú em malinterpreti: quan dic impacte no ho dic des d’un vessant negatiu. Amb això només vull constatar que la tipologia del turista determina els canvis i transformacions a escala econòmica, ambiental, social i cultural, i per això el millor turista no és necessàriament el que genera major impacte econòmic, sinó aquell que aporta un valor afegit.
En el fons és un debat semblant a quan parlam de desenvolupament. Només ens ha d'interessar l'econòmic? Per mi el millor turista és aquell que és més conscient de la seva petjada ecològica i tracta de minimitzar-la; aquell que, amb la seva activitat, contribueix a la revalorització de la resta de sectors o el que contribueix a la distribució dels ingressos del turisme i a una millora de les condicions laborals dels treballadors. El que cerca conèixer la cultura local i no una representació d’estereotips basats en l’"Spain is diferent" del ministre franquista Manuel Fraga. Ara per ara són perfils de turista amb una exigua quota de mercat, però no per això els hauríem de menystenir. No dubt que el sol i platja continuarà essent majoritari a les nostres illes, però no podem fer res més que resignar-nos-hi?
Hem fet una primera passa posant fre al turisme de gatera, però hem d’anar molt més enllà creant els elements que permetin una transició cap a aquest turisme amb valor afegit. Parlam de gastronomia i enoturisme, però no tenim rutes mínimament dignes que posin en valor els nostres vins i productes agroalimentaris. Desitjaríem un turisme de caire més cultural, però gran part dels museus que tenim són avorrits i fan olor de resclosit. Volem que els nostres turistes valorin el medi ambient i continuam degradant dia sí dia també el nostre entorn rural. Alguns pensaven que l’ecotaxa era la solució a tots els problemes, però potser és hora d’entendre-la com una eina per arribar a qualque fita. La pregunta és: Sabem on volem arribar? Sabem el que volem?
