OPINIÓ

Educació: cinc fal·làcies i una solució

L’educació és un terreny procliu a les veritats sòlides i comunament sustentades i, per això mateix, no s’escapa de fal·làcies de diversa índole, que repetim sense disparar les alarmes de l’esperit crític. Sota una impecable aparença de veritat, burlen el nostre escepticisme innat i desafien l’evidència i la racionalitat. Això fa erroni el diagnòstic i erràtica, la solució.

Es diu sovint, per exemple, que un dels mals del nostre sistema educatiu és la frenètica alternança de reformes legislatives, que s’anul·len successivament i que no deixen percebre avanç ni millora.

En realitat, però, durant els darrers 50 anys el marc legislatiu ha generat poquíssimes variacions en el dia a dia de les escoles. Les úniques reformes educatives realment dignes d’aquest nom han estat la Llei General d’Educació, del 1970, que establia l’ensenyament obligatori fins als 14 anys –EGB–; i, 20 anys després, la LOGSE, que va instaurar l’ensenyament secundari obligatori fins als 16 anys, a més d’altres millores democratitzadores i descentralitzadores.

La resta de sopa de lletres –LOECE, LODE, LOPEG, LOCE , LOE, LOMQE– no ha arribat ni a reforma cosmètica –si de cas un poc de rímel– i ha servit per esvalotar el galliner cada vegada que a algú li ha convengut: anades i vengudes de les assignatures de Religió, Ciutadania i equivalents, i debats importants, però certament marginals com el de la coeducació, els símbols religiosos a les aules, els uniformes... en fi, poca cosa. I sense memòria econòmica, naturalment.

També se sol identificar majoritàriament l’existència d’“aules modulars” –eufemisme institucional– amb la precarietat educativa. És evident la força metafòrica del terme “barracó” –en argot sindical–, però el que és realment rellevant no és l’aula, sinó el que hi passa, i això no depèn normalment de la seva estructura, modular o no.

Les estructures modulars i prefabricades no tenen en altres latituds europees una connotació tan negativa i són, en canvi, sinònim de racionalitat, perquè aporten una solució econòmica i flexible que s’adapta més fàcilment a les demandes canviants.

Un altre mantra que agrada repetir és que “els joves són nadius digitals”. Increïble però fals, que deia aquell. Generalment, els joves tenen uns coneixements molt precaris de la tecnologia –encara que en siguin altament dependents. És cert que a cada aula sempre hi ha un grupet que se’n surt, però basta fer el senzill experiment de demanar a “tota” una classe que enviï un mail per constatar el dramàtic percentatge de nins i joves que no tenen accés –material o aptitudinal– a la tecnologia més elemental i que no estan desenvolupant, per tant, unes estratègies d’aprenentatge imprescindibles per agafar l’”ascensor” social. La bretxa digital perpetua la bretxa social.

Igualment hem sentit dir sovint –a alguns amb càndid optimisme i a d’altres amb irrefrenable paor– que la revolució digital acabarà amb l’educació tal com la coneixem. Fals. En realitat la tecnologia és només una eina, un instrument. Si el plantejament d’una classe és bàsicament unidireccional, passiu i poc creatiu, això no hi ha plataforma digital que ho aixequi.

Paradoxalment, és igualment fal·laç dir que la tecnologia no canviarà l’educació. Ja ho està fent, de fet. Especialment pel que fa a la capacitat de concentració dels alumnes. La multitasca, les hores empenyorades a Instagram, els agressius estímuls dels videojocs, la connectivitat 24/7... tot debilita la capacitat de concentrar-se més de cinc minuts en una sola activitat i de valorar l’anodina realitat.

El repte de l’educació és fer una escola integradora –de les diferències– i compensadora –de les desigualtats–, i és complicat en el model actual i més a partir de secundària. Però la gran reforma que necessita l’educació no requereix ni una sola línia legislativa.

“Basta” un esforç pressupostari i invertir en Educació Infantil. És el que es coneix com la ‘Heckman Equation’, amb referència al Nobel d’economia que, després d’estudiar durant anys les conseqüències educatives –i econòmiques– d’intervenir en el període 0-5, va resoldre taxativament que un país, si només pot invertir en una cosa, ha d’optar per l’educació i, concretament, per aquest tram educatiu, on la inversió resulta més rendible i eficient. Integrant diferències, compensant desigualtats, prevenint enormes i costosíssims problemes socials. I garantint que als 5 anys tot estigui per fer i tot sigui possible. No com ara.