Poeta, traductora i músicParlem-ne, va, del fet d'estossegar. De tossir. De l'ansietat que ens aclapara a l'autobús, a l'ascensor o a la llarga cua del supermercat si la persona de devora interpreta el gest fatídic. Encara que s'hagi tapat la boca amb la mà, com ens ensenyaren quan érem xics, o amb el colze (la nova instrucció), o que ja hi dugui col·locada una màscara, només de sentir-la ens esverem i notem que les cames volen moure's ben enfora. Però la tos també és un dels reflexos intel·ligents del cos humà: una contracció espasmòdica que aireja la gargamella i les vies respiratòries, i actua com un mecanisme natural de defensa, per mitjà del qual expulsem bacteris o altres organismes no desitjats que ens han entrat dins (com és ara una llengua sense avisar o una cuca, quan hem obert la boca amb el desig rabent de protestar). O fins i tot com a resposta psicosomàtica: ens agafa un atac de tos, a voltes, quan ens ataquen els nervis o la por. En qualsevol cas, i sigui de la mena que sigui, la tos produeix un so característic, que modula en relació amb la causa de l'espasme, i els humans, com a bons animals, tenim l'oïda afinada per distingir-ne les sonoritats diverses, identificar-ne el significat i reaccionar-hi.
Estareu d'acord que ens anirà bé de repassar-les. Per exemple: Miquel Cabal, brillant traductor de Dostoievski o Dovlàtov, té en marxa un nou text en el qual necessita reproduir "la tos d'un tísic de la Rússia miserable del segle XIX". A mi no se m'ocorre com resoldre-li-ho, però, de rumiar-hi, he filat les pròpies càbales sobre com s'escriurà la tos coronavírica i, de passada, aquest episodi en general. Els especialistes informen que la tos simptomàtica del virus del moment és seca i va acompanyada d'una dificultat per respirar, o sia, d'aquella mena de sospir gola endins, de l'ofec. Cof... Uof? Alhora, ens aconsellen l'aïllament. No apreciarem la vàlua i la valentia dels nostres professionals sanitaris? Què pretén aquesta marabunta, aprovisionant-se a l'americana?, vull exclamar. Constarà, també, que els pseudobenestants s'ho miren des de casa, tot esperant un Glovo?
M'aventuro a transcriure'n un altre, d'estossec: el d'abans d'un gargall, aquell de netejar-se la laringe quan la impressió de brutícia exaspera. Ergh... i, si va com toca, puagh! Parant l'orella, gairebé percebo la gran bola del nostre món pronunciant l'onomatopeia. Perquè prou que m'ho crec, que ens enfrontem a una pandèmia: la natura té autocontrol, és capaç d'equilibrar-se tota sola. Els boscos s'inflamen quan estan bruts o malalts, la mar s'abraona contra els edificis quan hi arrelen massa a la vora, les muntanyes vomiten per treure els fems que s'hi han filtrat i el sòl es sacseja per espolsar la ronya que li llencem per sobre. Encara que no ho entenguem de seguida, passat un cert temps, les ments científiques n'encerten el sentit.
Per contra, nosaltres, en aquest voler tant sí com no desvincular-nos-en, perdem la consciència col·lectiva, la memòria coral. Ens neguem a escoltar uns cossos que ens suggereixen de morir abans, als uns, i de no contribuir a la superpoblació, als altres. Per això, els qui arribin a patir els efectes d'aquest virus (que encara dubto de si no ha estat dissenyat a posta, humanament), seran, com sempre, les persones més desafavorides. Al cantó sanejat: autoritats rentant-se les mans als campaments de refugiades; el rei que mana als seus cleaners d'escombrar un altre merder intolerable; el govern espanyol desbrossant el terreny per tal que l'Íbex hi campi a pler; Palma fregant la llàntia perquè ens atraquin quaranta creuers més abans de Pasqua; aerolínies que volen de buit, tacant igualment el cel; hospitals privats repartint diagnòstics a 300 euros i porcs que es fiquen a ca les padrines amb un pretext fal·laç.
Ehem. Permeteu-me que m'aclareixi el coll amb una altra mena d'estossec: aquell del qui voluntàriament empeny aire cap a fora pel nas i la boca, amb la intenció d'assenyalar, d'apuntar després d'una pausa reflexiva.
Tinc un malson recurrent més o menys de fa deu anys ençà: sense conèixer l'amenaça, em veig organitzant-me amb una colla d'altres dones en un poble indeterminat. Cal anar a collir garroves i ficar-les en aquells sacs, de pressa; arrabassar les banderes dels balcons, que emprarem per fer-ne draps o benes o llençols; amb la runa d'aquell hotel, aixequeu una murada; s'ha d'amagar una colla de criatures en aquella cova que ja sabem. Em toca la darrera tasca i guio la canalla, com una mestra, per un cingle vora mar. Al final, tot va com ha d'anar, però estic ferida i l'esquena pateix pel pes d'una motxilla carregada de llibres. Bugh, ugh! Tossina exhausta. El que més em dol és que sé que són els llibres que ens han de salvar, però mai no tinc temps d'obrir-la per descobrir-ne els títols.
