ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT
Opinió 24/12/2017

Elias Canetti

i
Joan Guasp
4 min

Els escriptors que ens han estimat, a més d’estimar-nos, no deixen també, mai i en tot moment, d’inspirar-nos. De fer-nos ser qui som. De dir-nos, a través de les seves vides, de les seves memòries i dels seus escrits memorables, qui som nosaltres. Aquest és el seu llegat més gran. Un d’ells, al qual torno una vegada i una altra, és Elias Canetti.

Canetti no va deixar mai d’indagar dins els seus records i dins el seu interior. Aquesta activitat intel·lectual, tan humana, ens l’acosta d’una manera molt especial. Perquè no només és la seva narrativa i la seva creativitat artística en el si de tots els gèneres literaris allò que ens remou i commou, sinó els seus escrits més íntims i personals.

La seva magnànima trilogia memorialística és d’un valor extraordinari, tant en el camp literari com en el polític, històric, ètnic, religiós, familiar i etcètera. Total. 'A La llengua salvada', 'La torxa a l’orella' i 'El joc d’ulls' hi aboca tot un segle de vida activa i intensa. Llegir aquesta extensa biografia, seguida del volum pòstum 'Festa sota les bombes', ajuda a airejar la ment de qualsevol lector interessat no només en la vida d’aquesta autor, sinó en l’Europa, literària i política, dels primers dos terços del segle XX. Encara que el bon lector no cerca tan sols airejar-se la ment, sinó que, a més, busca l’anàlisi i el pensament: el pensament global, d’on treure les seves pròpies reflexions i edificar les seves pròpies idees.

Quan jo vaig començar a fer feina a Correus només tenia 19 anys, i ja m’agradava molt llegir i filosofar, i fins i tot havia fet, així mateix, les meves primeres provatures com a novel·lista. Després de superar amb sang, suor i llàgrimes les oposicions d’auxiliar postal, havent hagut de passar tres exàmens estúpids en tres viatges seguits, i més estúpids encara, a Madrid, vaig obtenir una plaça a l’Administració Principal de Correus de Palma. Aquesta odissea personal de colzes i d’angoixes absurds, malgrat tot, va constituir un esdeveniment familiar de primer ordre: m’havia convertit en un flamant funcionari de l’Estat! Com si aquelles oposicions que vaig aprovar amb tanta exigüitat i penúria em permetessin optar a l’Arquebisbat de Toledo! Si ara ho conto amb una certa ironia i nostàlgia és, en part, gràcies al coneixement que tinc de l’obra d'Elias Canetti. Un dels primers companys que vaig tenir a la feina, amb el qual després veig conrear una bona amistat, es deia Isaac. Isaac! Per a mi, i per a molts mallorquins d’aquella època, aquell nom era del tot insòlit. Però encara va ser més insòlita la cosa quan em va presentar el seu pare, que es deia Elias. Elias! Dos noms, amb ressonàncies a l’Antic Testament, que amb el temps es feren habituals en mi. Ben aviat em vaig amistar amb un altre company que es deia Guillem Canet, amb qui vaig compartir moltes tasques laborals i de simpatia personal. De seguida arribà a les meves mans una novel·la de vàlua extraordinària: 'Auto de fe'. Quin era el seu autor? Un tal Elias Canetti. Aquell nom, aleshores, se’m va fer molt proper gràcies als meus companys de Correus: Elias, el pare d’Isaac, i Canet, el cognom del meu amic Guillem. No serien parents llunyans en Guillem Canet i n’Elias Canetti? No ho sabré mai, ni cal.

El que sí que va tornar a caure a les meves mans va ser un dels millors assajos del segle: 'Masa y poder'. Canetti, tant a la seva gran novel·la com al seu excel·lent assaig, fa narrativa del pensament. També podria dir que pensa el seu entorn en clau literària, que per a mi és la millor manera de pensar tot allò que ens envolta. Canetti ho fa en un estil molt senzill i comprensible. Sap passar d’un tema familiar a un de polític o econòmic sense que qui l’escolta o el llegeix hagi de fer el més mínim esforç per entendre’l. Quan el 1981 se li atorga el premi Nobel de literatura, es diu d’ell que és un autor de gran poder artístic i gran riquesa d’idees. Calia afegir que aquest poder artístic sabia fer-lo transparent a tothom i que les seves idees les exposava amb enorme claredat i lucidesa.

Perquè on de veritat, de veritat demostra el seu talent narratiu és a la seva autobiografia. Es nota que en aquestes memòries de la seva vida s’hi troba molt còmode i relaxat. Sobretot quan parla de la seva mare, sempre, i dels seus autors admirats i amics, ja cap al final. Hi ha veritables homenatges literaris, de manera molt destacada al dramaturg alemany Georg Büchner i a l’entranyable protagonista Wozzeck, com Canetti l’anomena, entre molts d’altres.

El teatre de Büchner! I el teatre desconegut de Canetti! No conec prou el teatre d’Elias Canetti, però per les ressenyes que he llegit i tot el que m’han contat, no resta al marge del seu pensament ni de la seva narrativa. És una assignatura pendent que tinc i que m’agradaria aplaudir algun dia: 'Los emplazados', 'La boda', 'La comèdia de les vanitats'...

Quelcom que me l’acosta gairebé íntimament són els seus aforismes, el seu pensament fragmentari, la seva “amistat” amb Kafka i amb Karl Kraus... Oh, Canetti!

stats