Opinió 13/06/2018

L’Elvira

La Seu no serà igual, sense ella, però també ens va ensenyar que el temps discorre i les persones que estimem passen per la vida

i
Albert Villaró
1 min

L’Elvira Farràs, l’Elvireta, se’ns ha mort. Un parell de generacions d’urgellencs i també d’andorrans hem estat marcats per la seva calidesa, per la seva grandíssima humanitat, per una voluntat insubornable de il·luminar i fer el bé. Des de l’Institut Joan Brudieu, on donava classes apassionades d’història de l’art, o vetllant per l’ortodòxia i l’ordre dins del caos del Ball Cerdà, era capaç d’encomanar a tothom l’entusiasme per la seva ciutat i per la cultura. Cadascú que la va tractar tindrà la seva bateria personal de records. Els meus? En tinc tants que em costarà triar. Però avui, amb tant de jovent que passa ara la Selectivitat, evoco quan vaig fer la meva, la de l’any 82, sí, la de l’any del Naranjito. Els exàmens eren a Lleida, als soterranis del Màrius Torres. L’Elvireta ens va acompanyar en aquell viatge al sud, ens tranquil·litzava i, així que podia, s’esmunyia a les sales on els correctors corregien. La llegenda diu que allà dins feia i desfeia, intercedia per nosaltres, un punt aquí i un punt allà, i aconseguia que els seus estimats alumnes sortissin amb la cara ben alta de la prova. Un exemple, només, entre una constel·lació de petites i grans accions que formen part, ja, del bagatge de tots els que vam tenir el privilegi d’haver-la conegut. La Seu no serà igual, sense ella, però l’Elvireta també ens va ensenyar que el temps discorre i les persones que estimem passen per la vida, però també que la memòria, tossuda, es queda per sempre.

stats