Enemic de si mateix

La catalana és la llengua habitual de tan sols el 36,1 % de la població, a part del 7,4 % que declara que, per a ells, tan habitual és el català com el castellà

Diuen que l’ invent més absurd de la història de la humanitat és aquella mena de dispositiu que està compost bàsicament per un interruptor que acciona un mecanisme que pitja altre cop el mateix interruptor per apagar-lo. Segur que l’heu vist en un anunci repetitiu d’una companyia de subministrament elèctric. Un giny que, en definitiva, té per finalitat autodesactivar-se; autoanul·lar-se. Doncs una mica aquesta és la idea que em transmeten determinades actituds polítiques davant la llengua catalana.

Qui i per què pot dedicar esforços a anul·lar-se a si mateix o als seus? Pot ser que sofreixi d’alguna mancança? Pot ser que sigui algú que està sota els efectes d’una font persuasiva extremadament perversa? Algú per a qui pesen més els diners que la dignitat? O, potser, senzillament algú que té problemes que requereixen la intervenció d’un professional?

Són diverses les recerques, tant elaborades per experts de fora de la nostra comunitat lingüística com de dins, que avalen el model d’immersió lingüística del sistema d’ensenyament de Catalunya. Sostenen que aquesta és la millor fórmula aplicable a les aules per normalitzar una llengua, la catalana, que està en procés de substitució lingüística des de fa dècades, davant l’auge i la potència de la castellana. Per exemple, ho assegurava un comitè d’experts del Consell d’Europa el 2019 o un informe de la Comissió Europea del 2007, entre molts altres. I no només això, resulta que els estudiants de Catalunya, que suposadament tan sols fan en castellà l’assignatura de castellà, no treuen precisament la pitjor nota d’Espanya en aquesta matèria ni a l’informe PISA (sistema internacional d’avaluació d’estudiants) ni a la selectivitat. I dic que “suposadament tan sols fan en castellà l’assignatura de castellà” perquè cada cop transcendeix més que hi ha centres d’ensenyament de l’àrea metropolitana que incompleixen la llei i no apliquen la immersió com tocaria. Paral·lelament, també és evident que la situació de la llengua catalana no és sana ni és amenaçadora per a la castellana. Això, sobretot veient que, segons les darreres dades de l’Institut d’estadística de Catalunya, la catalana és la llengua habitual de tan sols el 36,1 % de la població, a part del 7,4 % que declara que, per a ells, tan habitual és el català com el castellà.

Sigui com sigui, i d’aquí ve la meva reflexió inicial, resulta que el Partit Popular (PP), Ciutadans (Cs) i Vox ara utilitzen, amb el sentit més pejoratiu, les institucions europees per denunciar i perseguir la immersió lingüística com a mètode de “ discriminació” contra els castellanoparlants ja que “aquest model afecta els drets fonamentals dels nens”. Unes declaracions pronunciades per eurodiputats com el català Jordi Cañas al Comitè de peticions del Parlament europeu. Aquestes afirmacions em deixen especialment perplex tenint en compte que la implantació de la immersió lingüística es va coure a Santa Coloma de Gramenet, al Barcelonès, entre famílies castellanoparlants que volien que els seus fills tinguessin un futur amb les mateixes oportunitats que els nens catalanoparlants!

Res no em fa pensar que Dolors Montserrat, eurodiputada del PP presidenta d’aquest comitè de peticions, no estigui al corrent de l’origen d’aquest model. Però ni això, ni el fet que la Comissió europea ja hagi dit que no vol interferir en aquest afer i que el 2019 el Tribunal constitucional espanyol avalés la immersió no han sigut motius suficients per tancar la qüestió. És per això que ja ha traslladat la “preocupació” de l’europarlament al ministeri espanyol d’ensenyament i no descarta que s’enviï una missió europea d’observació a Catalunya. Ja són ganes d’arrossegar les institucions europees a carrerons sense sortida d’allò més absurds amb motius electoralistes i sense cap mena de base acadèmica.

Així les coses, cada cop estem més mal acostumats a veure com els corrents espanyolistes acusen els independentistes de polititzar les aules amb la qüestió de la llengua fins al punt que això acaba generant una mena de síndrome d’Estocolm dins la catalafonia ja palpable, per exemple, en les afirmacions de diversos professionals dels mitjans públics catalans partidaris d’introduir-hi intervencions en castellà; la mateixa síndrome que va inoculant-se cada cop més a Catalunya en evidències com la unitat de la llengua o l’existència dels països catalans com a unitat cultural o identitària. Però no perdem de vista fets com els exposats, que evidencien qui actua amb base acadèmica i qui és que fa política amb la llengua. O, millor dit, contra la seva llengua, actuant, en definitiva, com a enemic de si mateix.