Epidèmia

Cada paraula pesa com el món. Cada frase acabada és com una petita proesa. La pantalla mig buida que he d’acabar d’omplir és com el mur de gel de 'Joc de trons'

Senyores i senyors, estimats nens, tinc la grip. No una grip qualsevol, no: una senyora 'grippe', com escrivien els francòfils del temps d’aquella temible grip espanyola del 1918. Espero que no m’ho prenguin en consideració. Escric amb el telèfon, dins del llit, entre calfreds, mig endormiscat i febrós. Em fan mal totes les articulacions, els pulmons són com una manxa agònica. El meu estat general és lamentable. Soc una simple estadística epidemiològica. Cada paraula pesa com el món. Cada frase acabada és com una petita proesa. La pantalla mig buida que he d’acabar d’omplir és com el mur de gel de 'Joc de trons'. S’acosta l’hora límit en què he d’enviar aquest article, i no puc garantir que, mentrestant, travessi un oasi de lucidesa. Entre aquest darrer punt i la continuació ha passat ben bé una hora. No puc més. Deixem-ho aquí, si no els sap greu. Seran uns nou-cents caràcters, sobre les cent setanta paraules. Demà, prometo, portaré el paper de la baixa.

Etiquetes