OPINIÓ

Equivocar-se d’enemic –i lloança d’Illencs–

Darrerament un para l’orella i s’espanta. De tot. Però, sobretot, del que sent a les xarxes socials. No fa gaires dies un 'troll' esbojarrat d’aquests que volten per la galàxia de Twitter i el llibre de cares afirmava, cofoi i saturat de fel, que l’executiu actual de la CAIB –que no defenso extremadament, val a dir–era “autèntica màfia”. Hores després, un 'hooligan' de l’altra banda, la governamental, adjectivava el col·lectiu ecologista Terraferida com a poc manco que retrògrads neoludites i còmplices amb el PP. Parlar amb propietat, quan s’opina, és el mínim que s’hauria d’exigir a qualsevol ciutadà. Francament, considero que casa nostra té problemes, i greus. Necessita solucions. Immediates. Però crec, honestament, que tant el gruix de persones que són a les institucions com el gruix de persones que exerceixen la legítima crítica des de fora són part de la solució. He dit el gruix, sí. Cal curar-se en salut.
D’allò que no hi ha cap dubte és que els càncers del nostre país, els problemes d’extrema gravetat que pateix i ha patit Mallorca, poden focalitzar-se i no són, per res, els que alguns 'trolls' poc reflexius creuen. La llista se’ns acabaria aviat, però fa por.

D’entrada, una burgesia nacional històrica, encara que relativament petita, ben poc autocentrada, lligada al poder madrileny i que deserta de qualsevol possibilitat d’intentar fer un país amb cara i ulls des de gairebé el XIX. Segueix un lobby hoteler –el que representen les grans cadenes– que s’ha cregut durant dècades impune, amb aquella impunitat fatxenda pròpia dels nou-rics. Continua una delinqüència comuna soterrada però present, més organitzada del que volíem creure; la que es genera en entorns d’impunitat com els anteriorment descrits i que hem vist emergir a la llum els darrers mesos. I “last but not least”, que diuen en anglès, una dreta política sense cap cultura democràtica, bastida sobre l’afany de lucre desmesurat, sobre una cobdícia fora límits, que només pot créixer en un sistema on la corrupció sigui un fet més o manco normalitzat.
Contra això, contra aquests poders, que han representat tant dolor per a la nostra gent, crec que és ben positiu recalcar que, malgrat tot, hi ha hagut moltes persones, des de les trinxeres més diverses, que del final del franquisme ençà s’han arromangat per ser-hi. Per fer sentir la veu dels qui no en tenien. Fruit de la seva tasca, amb encerts i desencerts, tenim la situació institucional que tenim. Un govern progressista i mallorquinista, menorquinista i eivissenquista que intenta fer canvis. Encara que puguin semblar del tot insuficients. Sobre la taula hi ha mil incògnites, mil reptes no resolts: del futur ambiental i l’economia turística –amb la sensació cada cop més intensa que s’han traspassat totes les línies vermelles i que s’haurien de plantejar, ja, alternatives al model actual– fins a fenòmens com la cultura o la memòria històrica –un dels gran èxits, de moment, d’aquest executiu–.

Als colzes de la majoria dels qui governen ara, i als dels que els fan –amb seny– oposició per l’esquerra i des de la societat civil, cal sumar-hi uns colzes que encara no es veuen gaire però que aviat seran ben rellevants. Són els colzes del relleu que ve. No per rellevar res, sinó per sumar feina, esforç, il·lusió i coratge al mallorquinisme d’esquerres del segle XXI. El que ha de governar –o capgirar– les nostres institucions les properes dècades, i el que ha d’articular respostes –i propostes– des del carrer, des de les barriades i els pobles d’una illa que no ha estat mai, que Rusiñol em perdoni, un país calmat. Colzes, cors i cervells carregats de ganes, com els d’Illencs, la xarxa de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers a Barcelona, que divendres horabaixa va organitzar, a la Facultat d’Història i Geografia de la UB, un acte pioner i estrany que no es dóna cada dia: aconseguir aplegar els presidents dels consells de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera per debatre i discutir sobre el país que tenim i el que vendrà. Illencs, hereva del que significà Sa Sargantana els anys noranta, sorgí els anys durs del bauzanisme, el 2012, per la necessitat de plantar cara al govern catalanòfob, lliberticida, contrari als drets socials i antimallorquí que patíem i fer pedagogia a Catalunya de la realitat illenca. Des de llavors ha combinat la combativitat –organitzà la manifestació i, en conseqüència , l’acte solidari amb les Balears i Pitiüses més gran que servidor recorda a la Rosa de Foc– i la vocació constructiva –sense suport de capelletes ni institucions ha fet realitat els homenatges a Rosselló-Pòrcel, Villangómez i Guillem d’Efak que la Barcelona popular mai havia estat capaç de fer–. Els joves més joves d’Illencs, i tants com ells, ben segur, a cada una de les quatre illes, no tenc cap dubte que, amb errades i amb bones pensades, impulsaran, en aliança amb les generacions que tenen a sobre –i les que vénguin per sota– les transformacions socials i la sobirania política que necessitam. Sense equivocar-se d’enemic. Esper.