M’ha costat escriure aquestes línies. Per la dificultat de trobar el to adient, per la complexitat del cas, perquè el moment és difícil i hi ha molta gent que pateix, veïns i amics que s’han trobat en una situació complicada sense tenir-ne cap culpa. No volia ni semblar frívol -en això ja hi ha veritables especialistes- ni tractar la nostra crisi bancària i espiritual amb una impostació que ressonés amb una falsa transcendència i contribuís a augmentar el soroll. Fa 13 dies de la patacada. Ai, aquell dimarts, 10 de març, ple dewhatsapps, rumorologia diversa, trucades i consultes urgents. Era veritat? Què estava passant, realment? Quin era l’abast precís de l’ensulsiada? En tot aquest temps s’ha parlat i s’ha escrit molt. Potser massa. És la fi de la innocència. Ens han despertat d’una plàcida migdiada amb un poval d’aigua freda.
Alguns, per protegir-se, s’han posat la màscara d’un escepticisme sorneguer. Però molts andorrans, ciutadans d’un país que moltes vegades pot semblar un estat sense nació, personifiquen la revifalla d’un cert patriotisme regenerador. La major part del temps és un sentiment somort, com una brasa pàl·lida que no s’apaga del tot però que amb prou feines crema. En moments de dificultat és com si algú bufés sobre els tions i tornés a prendre la flama. Alguns fan servir el hashtag #andorrahonestpeople, d’altres posen les banderes de la diada de Meritxell als balcons, n’hi ha que modifiquen els avatars de Facebook. És un patriotisme alimentat, en primer lloc, per una indignació contra els que han posat en perill l’ statu quo. També, i potser amb més intensitat, aquesta reacció ha sigut atiada per la creença que s’està maltractant el país, s’està cometent la injustícia de fer pagar justos per pecadors, que s’han posat tots els andorrans, col·legiadament, amb els seus vicis i les seves virtuts, al mateix racó del purgatori. Víctimes de prejudicis i del tòpic, de llegendes i de caricatures. De la malícia. Hi ha excepcions: mirades lúcides i compassives, comentaristes que van una mica més enllà de l’estirabot fàcil. Potser per part nostra falti autocrítica i reflexió sobre el que s’ha fet malament. Però la llavor s’ha plantat i molts tenen el (trist) consol que la patacada haurà servit de vacuna perquè tots plegats aprenguem d’una vegada que no es pot matar tot el que és gras.
Som una societat petita, amarada d’una resistent solidaritat muntanyenca, on els problemes, potser per la proporció humana, prenen la seva exacta dimensió. Tot és a escala 1:1. Una desgràcia a Andorra ressona entre les muntanyes, que fan d’amplificadors i al mateix temps de contenidors. Ara se sent una freda solitud. Set parròquies, un govern i dos coprínceps (que fan un sol cap d’estat) que s’ho deuen mirar des d’una certa distància. Andorra es belluga, des del temps dels pariatges, en un equilibri inestable, que mai no s’acaba de resoldre, però que ha sabut evitar les grans confrontacions i sempre ha aconseguit maniobrar abans d’arribar al punt de la trencadissa. Sí, és fer l’andorrà, una expressió de llarga tradició i sòlids fonaments. Hi ha hagut altres punts de no retorn: la renúncia dels revolucionaris francesos, el 1793, a percebre la quèstia i a fer de coprínceps, la revolta del 1880, el complicadíssim any 1933, el tens procés constitucional de començaments dels 90. I encara molts altres revolts que, un cop superats, han encetat cada vegada un nou capítol en una història vella de mil anys.
Demà es constitueix el nou Consell General, una institució que el 2019 celebrarà els sis segles de trajectòria ininterrompuda. No tothom ho pot dir. El Consell, i el nou govern de Toni Martí, tenen una enorme responsabilitat. Res de nou, d’altra banda. Per aquí ja hi hem passat. Els petits (gairebé) sempre se’n surten. No hi ha altre remei.
