OPINIÓ
Opinió 23/08/2020

Escenaris del Poder

i
Malika Kathir
3 min

FilòlogaEn plena canícula del mes de juliol, em van cridar l'atenció les obres exprés de l'asfaltatge d'un tram de carrer del barri de Son Roca. Vaig pensar que tal vegada és una iniciativa per a crear alguns llocs de treball i així ajudar a esplaiar una mica algunes economies familiars que ja no poden aguantar més la pressió de l'escassetat i la incertesa d'un futur laboral angoixant. Recordo que el sol aquells dies era molt fort. Malgrat això, dono fe que les obres s'han executat amb una rapidesa molt lloable. Així que cada vegada que passava per allí no deixava de pensar i dir-me a mi mateixa: que bé que ha quedat l'asfaltatge!

Com que tots els misteris al final acaben revelant els seus secrets més íntims, el mes d'agost, com ja tots sabem, la barriada de Son Roca va rebre una visita molt especial i em quedo patent, malgrat voler creure el contrari, que aquell asfaltatge no era més que una simbòlica catifa de benvinguda l'objectiu de la qual era maquillar la tristesa i la pobresa d'aquell zona. Al barri resideixen moltes famílies en habitatges les façanes dels quals ha oxidat el pas del temps. Hauria estat també molt del deure de l'administració donar una passada de pintura a aquells immobles on es veuen, en alguns balcons, banderes erosionades pel pas del temps. Perquè en aquell barri, com en tots els barris obrers del món, viu gent honrada, treballadora, alguns ja són majors i molts encara són joves amb responsabilitats familiars. Malgrat la seva honradesa i les seves ganes de treballar són i seran sempre les primeres víctimes que s'emporta qualsevol onada devastadora. Sempre vivint al límit, l'única cosa que no necessiten és un asfaltatge exprés i una posada en escena per a assegurar un recorregut confortable amb cotxe.

Les classes treballadores sempre han sostingut sobre les seves espatlles el pes del benestar social, fan els treballs més ingrats i més desgastadors perquè netegen a cases i hotels, treballen a supermercats, carreguen i descarreguen, desgasten la seva salut per a alimentar i donar educació als seus fills i filles. Quan venen els grans mals, el sistema els tritura en els seus laberíntics processos per a sol·licitar ajudes, que els corresponen per dret, i que moltes vegades no els empara. Perquè són culpables de viure d'economies submergides que enriqueixen els més rics i empobreixen els més pobres. Molts van visitar aquell dia el barri de Son Roca, així que desitjo que ja hagin pres nota d'alguna necessitat dels seus habitants.

I de l'àmbit local me'n vaig a un escenari internacional, i més concretament a la visita d'un president d'un país a un altre país sense que l'hagi convidat ningú, impulsat per no sé quin afany de l'heroi salvador i que el titular de La Vanguardia resumeix de la següent manera: “Macron viatja a Beirut i es converteix en el protector dels libanesos”. Aquesta visita no indica més que el cordó umbilical colonitzador mai s'ha tallat d'una manera categòrica. Em fa pena la situació del Líban, com em fa pena la situació de molts altres països arrasats per guerres que alimenten una part de l'economia sagnant dels països que fabriquen les armes.

De la classe política que governa el Líban ja fa temps que els seus ciutadans se'm queixen. Molts d'ells van passar el confinament global als carrers farts de tanta mala gestió i els libanesos són capaços, com sempre ho han estat, de ressorgir de les seves cendres com l'ocell fènix. Però és poc coherent en els nostres temps que un president d'un altre país desembarqui en un altre que no és el seu per a exercir de salvador. També és molt preocupant que més de 36.000 ciutadans libanesos signin i li lliurin un document sol·licitant que tornin els temps de la “colonització” o “protectorat”. Oblidant totes aquelles atrocitats que s'han comès, en temps no gaire llunyans, a tots els territoris ocupats per aquella potència colònia. I si no ho recorden, no estaria malament desempolsar els llibres d'història per a recordar que el colonitzador mai va tenir misericòrdia cap al colonitzat, encara que el seu lema era, és i sempre serà “Liberté, égalité, fratirnité”. Sota aquest lema també la colonització va truncar vida, empresonar i torturar nens, saquejar i agenollar pobles.

Cal no oblidar que Roma no paga a traïdors i bé recordar la frases del mateix Charles de Gaulle: “França no té amics, només interessos”, així va ser, així és i així serà!

stats