Escudella i no fa fred

Anem acumulant tones i tones de residus i no passa res. O sí que passa, però les pitjors conseqüències les pagarà algú altre

Doncs ja som al temps de les escudelles i sembla que el fred no acaba d'arribar. Això ho escric, és clar, amb la tímida intuïció que quan aquest article surti publicat les temperatures ja hauran caigut en picat i la primera frase haurà quedat obsoleta amb tan sols unes poques hores. Que el temps s'ha tornat boig i que el canvi climàtic el tenim al damunt. Ara bé, que no ens toquin gaire els nassos amb noves normatives ni ens molestin amb l'enèsima campanya de sensibilització. Que per què carai he de canviar el cotxe si la indústria contamina molt més. Que el que em cansa ho llenço i ja em compraré roba nova, mobles nous, dispositius nous. I així anem acumulant tones i tones de residus i no passa res. O sí que passa, però les pitjors conseqüències les pagarà algú altre, tal vegada algú que encara ni ha nascut.

Però tant se val. Perquè la por ens comença a agafar quan no neva ni fa prou fred per produir neu de canó. Quan als hotels els cancel·len les reserves. Quan les estacions no venen forfets. Quan les botigues no venen el que sigui que venen quan vénen [sic] els turistes –no em digueu que els diacrítics no eren necessaris–. Però quan aquest article quedi obsolet perquè finalment ha arribat el fred, potser en aquest mateix moment, ara que l'esteu llegint, les prediccions apocalíptiques ens tornaran a semblar exagerades o, si més no, llunyanes. Ens confiarem i ens creuem que podem seguir tirant de veta. Fins al dia que menjarem escudella amb sandàlies. Si és que encara tenim prou recursos per menjar escudella. Que no vull ser apocalíptica, de veritat, però potser comença a ser hora que tots plegats ens ho prenguem més seriosament. Benvingut el fred, si és que ha vingut, i bon profit.