Espanya plural vs. Gran Castella

M'hagués agradat molt poder anar a la manifestació del passat 11 de setembre però tenia un compromís i no va poder ser. Llàstima, perquè fa anys que hi vull anar i quan no és per un nap és per una col; sempre tinc algun compromís. Com a andorrà que sóc tampoc podré votar, així que m'he de mirar el procés de Catalunya cap a la consecució d'un estat propi des de la barrera, però amb tot el desig que Catalunya sigui algun dia sobirana en la decisió sobre el seu destí, perquè hi té dret, perquè és legítim, perquè els darrers tres segles s'ha intentat fer que Espanya no sigui res més que una Gran Castella per la via de la imposició; oblidant (o esborrant) el fet que Espanya és molt més diversa culturalment, lingüísticament o econòmicament que el pensament i la cultura única que intenta imposar la casta dominant madrilenya, ja sigui de dretes, d'esquerres o la dels pseudoprogres de la cueta que ara estan de moda. Com bé deia Josep Plà, el què més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Passa el temps i això no canvia, i no canvia perquè el que avui entenem per Espanya ha estat sempre fruit de la imposició emanada dels enfrontaments armats, ja sigui la Guerra Civil del 36-39 del segle passat, la dictadura de Primo de Rivera, guerres carlines, Guerra de Successió...Sempre han acabat amb la imposició de la visió castellana de les coses, en forma de pensament únic possible.

Des de Catalunya hi ha hagut sempre propostes d'encaix, de pacte, però no cal ser un gran expert en història per veure que mai ha acabat de funcionar. La xarxa de carreteres continua tenint forma d'estrella amb Madrid com a eix, com si el corredor mediterrani no fos important, com si els fluxos econòmics entre València i Barcelona no existissin, com si Catalunya no exportés a Europa. L'aeroport del Prat continua sent un aeroport de segona, d'on surten relativament pocs vols intercontinentals. I a tot això veig que encara hi ha empresaris que tenen por, que prefereixen ser una regió de segona que tenir estat propi. Que prefereixen que des de l'Estat espanyol donin pel sac amb el fiançament que ser amos dels propis impostos. Que prefereixen que per Europa ens representin ministres arrogants a qui Catalunya els importa un rave que tenir diplomàcia pròpia.

Aquests són una part de l'empresariat, afortunadament per Catalunya no tot. Però els realment arrogants, els que posen realment nerviós a la gent amb un mínim d'intel·ligència són els pseudo-progres, pseudo-intel·lectuals arrogants i perdonavides que van pel món de cosmopolites avançats tipus Risto Mejide o Isabel Coixet, que creuen que els que volen tenir un estat propi són uns provincians davant d'ells que són la hòstia, que són oberts de mires i tolerants. I uns collons! Ells sí que són intolerants i xulos amb el seu discurs de perdonavides...en fi, ni cas.

Res, que Catalunya hauria pogut viure molts anys dins d'una Espanya plural, tolerant, no radial, sense imposicions, però des del poder l'única Espanya que han vist possible des de fa tres segles és la Gran Castella i aquesta Espanya només porta a la destrucció cultural i econòmica de Catalunya (el que m'estanya és que hi hagi catalans que, presos per un auto-odi incomprensible, apostin per això). Un estat català és viable, possible i amb tota seguretat serà un dels països rics d'Europa. És evident que això no és d'avui per demà, ja ho dic per aquells que puguin dir que si sortirem d'Europa, que si les pensions i no sé quantes collonades més. És lògic que això no sigui automàtic, un estat s'ha de construir, però el país serà molt millor si se separa d'un estat que ja no és viable perquè uns no han volgut que sigui viable, i aquests no han estat sempre els catalans que majoritàriament han tingut una cultura pactista. Si no és viable és perquè alguns han volgut que l'estat fos una cosa de visió única. Han preferit la Gran Castella a l'Espanya plural.

I com a andorrà vull un estat ric i feliç al costat i si a sobre forma part del nostre espai lingüístic i cultural molt millor!