EscriptorSi us dic el nom de José Manuel Rodríguez Uribes potser no sabreu qui és. Si us dic que és el ministre de Cultura de l’estat espanyol potser el situareu. Si us record les seves declaracions, però, segur que li posareu cara. Dura com poques, per cert: “Primer la vida i després el cinema”. Ho va dir dimarts passat en una roda de premsa a la Moncloa, malcitant el director nord-americà Orson Welles.
No sé si en sou conscients: fa un mes, des que va esclatar la crisi del covid-19, que els treballadors de la cultura no podem fer la nostra feina. No hi ha funcions teatrals, no hi ha concerts, no es poden comprar llibres a les llibreries i qui vol visitar museus s’ha de conformar de fer-hi una passejada a tot píxel. I, per tant, els nostres ingressos es troben prop del zero. És una llàstima, però coincidireu amb mi que paga la pena fer l’esforç: per la gent gran, per la gent vulnerable, per la nostra gent. No hi ha discussió, en aquest sentit. Ara bé, ¿estam tots d’acord de viure en una societat que deixa que els seus creadors morin de fam mentre des dels faristols palauencs se’n sublima la feina? La primera menció a la cultura que va fer Pedro Sánchez quan va decretar l’estat d’alarma va ser d’agraïment als artistes per ‘regalar’ el seu art durant els dies de confinament, i em sembla força simptomàtic que es donàs aquest missatge i no un altre, d’ajuda o de suport. Ha canviat gaire, la cosa, de llavors ençà?
A jutjar per les paraules de Rodríguez Uribe, que seria si fa no fa el responsable oficial d’ocupar-se’n, no gens: no hi ha mesures específiques d’ajut al sector cultural. I, per més inri (en els dies que travessam, em permetreu fer servir tal expressió), es convida els damnificats a cenyir-se a les ajudes “generals i transversals” que ja s’han posat a l’abast de tothom. Ajudes que, per tal de ser concedides, es regeixen per variables molt difícils d’aplicar als tempos i a les especificitats de la cultura.
És així, per sorpresa de ben pocs: el “govern més progessista de història” amb els “pressuposts més progressistes de la història” tracta la cultura com ho hauria fet un govern de dretes qualsevol, amb bigoti o sense. Com una cosa que fa mudat, un complement. La cultura com una arracada. L’executiu amb més ministres de la història d’Espanya s’estima més gastar els pressupostos en tests defectuosos i en un material sanitari insuficient que, per cert, a les Illes arriba tard. El ministre de Cultura, que és qui hauria de treballar per dignificar en tots els sentits l’existència de la cultura, es dedica a citar Orson Welles per dir que no, que la cultura no és un bé essencial, que ell no ha fet els deures i que si ets professional de la cultura i tens fred… et tocarà estrènyer el culet.
Si ho volgués dir en paraules fines, sense sortir del camp semàntic proposat pel ministre desertor, el qualificaria d’incompetent. Dels grossos, però: un incompetent de cine. La nostra realitat, mentrestant, s’assembla de cada dia més a una espanyolada.
