Estació de trànsit

Demà, a primera hora, comença el ritual. El check-in, aquella operació que abans era tan incòmoda i impredictible, és ara un pur tràmit digital

Hotel camí de l’aeroport. Demà, a primera hora, comença el ritual. El check-in, aquella operació que abans era tan incòmoda i impredictible, és ara un pur tràmit digital. Passaré sense problemes el control de seguretat: en principi, res no ha d’anar malament. No duc ni armes ni explosius ni estupefaents. El whisky –una ampolla de Green Spot– és a la maleta: és molt més car comprar-lo allà dalt, on el fabriquen, que no pas aquí. Esmorzaré amb la calma, perquè hi vaig amb temps. Comprovaré deu vegades que no m’equivoqui de porta d’embarcament. Esperaré, obedient, que em cridin. Ocuparé el meu seient, em cordaré el cinturó i no me’l trauré fins que arribem. El viatge no és ni llarg ni curt. Just. Esperaré que el dia sigui prou clar i que la ruta passi per damunt de casa, per veure les muntanyes amigues, ai, ara amb poca neu. En arribar, la mateixa cerimònia: ensenyaré el passaport per la cua dels no comunitaris i em diran que no, que no calia (o que sí que calia, tot pot passar). M’és igual, ja no ve d’aquí. Aniré a la parada de l’autobús, a veure a quina hora surt el 32. Amb una mica de sort, no m’hauré d'esperar massa temps i arribarà de seguida. El viatge cap al nord és raonablement curt, d’una hora i mitja. A l’alçada de Castleyblaney enviaré un missatge al Charlie, el taxista: en vint minuts arribaré a l’estació de Monaghan. Potser m’esperarà o m’hauré d’esperar una estona. Pel camí, per aquell paisatge de drumlins coberts de boira, el Charlie m’anirà explicant les novetats. Quin temps els ha fet, si el pub dels McGinn continua obert, coses així. En vint minuts arribarem a la porta. El codi és el 1415, i la resta, un misteri.