Estimar-la és la solució

Tant el català com el gaèlic, si s'han deixat de parlar, ha estat o és per alguna mena de pressió social, que deriva d'una pressió política, administrativa o econòmica

Era la meitat de la dècada dels noranta, època d’auge de les grans cadenes d’hipermercats. La firma Intermarché desembarca al poble. Curiosament, segons es deia, el responsable (francès) del desembarcament de la marca a Catalunya vivia al mateix municipi i des d’allà supervisava l’obertura d’aquella gran superfície i la de les de tot Catalunya. S’acosta la inauguració i, sorpresa: el dia abans, sota el gran rètol d’“Intermarché Los mosqueteros” hi apareix una gran pintada demanant que l’empresa faci servir el català.

Tothom o pràcticament tothom va trobar lògica la pintada i que, de fet, tenia raó. En plena època de promoció i normalització del català, en un lloc on aquest idioma és el predominant, es feia estrany que la firma francesa hi aterrés en castellà. És evident que la pintada va molestar la direcció, però segur que ho va entendre, també. Tant és així que, el dia de la inauguració, no hi havia rastre de l’esprai i el rètol ja indicava “Els mosqueters”, probablement de forma pionera entre tots els centres de la mateixa cadena a Catalunya. I per si fos poc, curiosament, les bosses de la compra que es donaven a les caixes eren franceses, amb la inscripció “Les Mousquetaires”. De tot plegat fa molts anys i disculpeu-me si algú recorda aquest episodi i hi ha alguna inconcreció en l’explicació. Però aquesta seria l’essència dels fets.

Tot això em ve al cap en llegir, fa quinze dies, un article de l’historiador Ricard de Vargas Golarons a El Punt Avui, que explicava com, entre els anys seixanta i els noranta, a Gal·les va sorgir-hi un moviment social de desobediència lingüística davant la colonització idiomàtica anglesa vinculada a la industrialització i l’oficialitat únicament de l’anglès. Es veu que, en aproximadament cent anys, el país va passar d’un 90 % de parlants de gal·lès al 20,8. L’article explica com, davant d’aquest fet, i conscients que perdre la llengua era perdre la identitat pròpia del país de Gal·les, es crea l’Associació de la llengua gal·lesa. L’entitat s’implanta arreu del territori i comença un moviment reivindicatiu consistent en, de nit i a les fosques, traduir al gal·lès tot tipus de cartells. Si eren sancionats per això, es negaven a pagar les multes. Si aquest fet els duia als tribunals, hi declaraven en gal·lès. A part d’això, també exigien l’oficialitat de l’idioma propi, que s’ensenyés a les escoles i el dret de tenir mitjans de comunicació públics en gal·lès.

Els experts predeien l’extinció del gal·lès pel principi del segle XXI i avui aquesta variant del gaèlic és més viva que l’irlandès, amb un estat propi al darrere, la República d’Irlanda, que la té per 100 % oficial.

Paral·lelament, fa uns deu dies, al mateix diari, hi llegeixo un article titulat “ Parlar-lo és la solució”, de Xavier Castillón. Parla sobre el darrer llibre de la lingüista Carme Junyent “El futur del català depèn de tu”. El text conclou el que predica el títol però em porta a la reflexió que tant els parlants de català com de gaèlic, al llarg de la història han anat parlant les llengües pròpies respectives. Si han deixat o deixen de parlar-les ha sigut o és per alguna mena de pressió social (o diguem-n’hi moda) que deriva d’una pressió política, administrativa o econòmica; totes tres, segurament amb un promotor comú al darrere. I aquesta triple pressió difícilment es contravé únicament parlant la llengua: cal una militància, una empenta, una voluntat d’actuar o de reaccionar.

Per bé que són fets pràcticament coetanis, no sé si l’acció davant el desembarcament en castellà d’Intermarché es pot relacionar directament amb el moviment gal·lès. Però és molt probable que la motivació fos la mateixa: la consciència que està en perill quelcom que t’importa, quelcom que t’estimes.

Avui, 25 anys més tard, amb un panorama com el que descriu Carme Junyent al seu llibre en què els mitjans de comunicació catalans cada cop estan més castellanitzats; en què els joves cada cop renuncien més a la llengua pròpia i on fins i tot hi ha escoles que fan en castellà la classe de català, dubto si al mateix poble es reaccionaria igual davant l’aparició d’un rètol de grans dimensions en castellà en una nova gran superfície comercial. Avui, 25 anys més tard, la consciència que està en perill quelcom que t’importa, quelcom que t’estimes, no és la mateixa. És per això que, molt probablement, tenir un estat propi com a Irlanda o el simple fet de parlar la llengua catalana no arregla el problema: estimar-la és la solució.