“Les meves causes valen més que la meva vida”. Fa anys vaig parlar amb Pere Casaldàliga. Vàrem mantenir una conversa llarga en la distància, havia tornat a rebre amenaces de mort. Ell era al Brasil, on ha passat bona part de la seva vida. Fascinada com estava per la persona, aquella estona em va semblar una de les més gratificants que m’ha donat el fet de ser i poder exercir de periodista. “Només estimo el proïsme en la mesura que surt –lliure, obert, solidari– a trobar-lo, acostant-m’hi, acostant-lo a mi”. És així. Aquesta frase seva el defineix talment com és: senzill, afable, humà, sobretot humà. Ell, als pobres, els anomena “empobrits” i no dubta a denunciar públicament als terratinents la gran misèria local. A Espanya no tenim un Pere Casaldàliga. Aquí, li aplicarien el 155 si s’atrevís a denunciar els poders fàctics i la corrupció desfermada que apunta a les capes dirigents, i no vull generalitzar. Tothom sap de qui parlam. A Mallorca, emperò, sí que tenim capellans de qui cal lloar la tasca desinteressada que fan en defensa dels més necessitats i puc citar, per exemple, Tomeu Català, del Projecte Home, o Jaume Santandreu. Ambdós, diferents caràcters i diferents 'modi operandi', ajuden les persones que es troben en una situació crítica. A alguns les drogues els han portat a la misèria, ajuden a pal·liar les injustícies generades en una societat que corre al ritme del capital. “El capitalisme és pecat. El capitalisme, per definició, és lucre acumulat, és privilegi del capital, és exclusió de la majoria”. Som conscients de la realitat que manifesta Pere Casaldàliga, però, malauradament, no ens en sabem desentendre. No sabem viure, no ser aliens a aquest món.
