Estimat Rosaleda

No us podeu imaginar les vegades que he somiat com camino per dins dels passadissos i visito les habitacions, com em banyo a la piscina o faig un beure a la sala de festes

Avui és d'aquells dies que no sé com començar l'article. M'envaeixen tot un seguit de records, sentiments i emocions difícilment descriptibles pel simple fet d'escriure sobre un dels pilars de la meva infantesa –i no soc una persona que expliqui normalment coses personals–, però el Rosaleda s'ho val.

Vaig néixer a Escaldes, ara farà ben aviat 27 anys, però des dels tres mesos de vida que visc a Encamp. A cavall entre el petit negoci familiar ubicat al que era antigament la Cava Ricard i casa meva o, més ben dit, el que va ser i sempre serà casa meva a l'edifici Mitjorn, vaig formar-me una personalitat i formes de fer molt pròpies.

Robust i fred per fora però càlid i emocional per dins, m'agradaria poder fer un paral·lelisme amb el què és un dels edificis més emblemàtics d'Encamp.

Des del balcó de casa meva, on per Carnaval podia veure el ball de l'ossa i contemplava l'edifici del comú d'Encamp, també admirava l'imponent hotel Rosaleda. Una arquitectura de granit forta i robusta, s'erigia amb esplendor i fermesa davant un comú criticat i elogiat per un disseny modern i molt actual.

L'edifici veia la llum en una època convulsa per Europa en plena Segona Guerra Mundial, apartat del centre de la parròquia va forjar-se un nom com a establiment de luxe pels turistes. Un dels primers edificis amb ascensor seguint la línia de l'hotel Valira i Casa Felipó.

L'hotel Rosaleda ho té tot per ser recordat i elogiat, mansardes i paraments, carreus de pedra de granit i una balconada al penúltim pis.

No us podeu imaginar les vegades que he somiat com camino per dins dels passadissos i visito les habitacions, com em banyo a la piscina o faig un beure a la sala de festes. Però res més lluny de la realitat, no hi he entrat mai. Només l'he pogut admirar des de casa inventant-me com era per dins, o investigant la seva història.

Sovint els més joves tenim ben poques possibilitats de conèixer el nostre passat. La història d'un país com Andorra sembla dissimulada per la modernització i les ganes de creixement econòmic, oblidant d'on venim i menystenint oportunitats d'explicar el que vam ser perquè la gent entengui el que som.

Per acabar, només voldria afegir un record del qual el meu pare em parla sovint. Quan ell era jove abans de conèixer la meva mare, lògicament, anava a ballar a la sala de festes del Rosaleda ja que era un punt de trobada de joves franceses que venien aportant aires diferents. I és que al voltant de la imponent columna central que sustenta l'edifici, molts andorrans han viscut mil i una històries.

Ara, per primer cop, el proper divendres dia 15 a les 16 hores entraré al meu estimat Rosaleda.