Estripagecs, quina paraula més bonica

Des del primer dia que vaig sentir el mot estripagec me'n vaig enamorar. Ja fa anys d'això i recordo que em vaig dir "quina paraula més bonica", plena de sentit i perfectament definitòria de l'ús que té l'objecte: estripar els gecs dels lladres que intenten passar entre els barrots de la finestra. Els trobem arreu, en moltes bordes i cases d'Andorra i del Pirineu i, a part del servei de defensa que fan per evitar el lladronici, donen un toc d'esveltesa i manifesten identitat a l'habitacle.

Aquest barrot metàl·lic, amb punxes irregulars cap als laterals, s'ha convertit en un símbol del patrimoni etnològic. Molta part de culpa, és de l'artista Pere Moles que els ha reproduït com a escultura. Des del 2015 els trobem majestuosament emplaçats al parc natural de Sorteny en un conjunt escultòric de cinc peces d'estripagecs de 8 metres d'alçada ancorats a la roca mostrant de fons la vall. L'obra formava part de la biennal Land Art. En aquests tres anys s'ha convertit en un lloc imprescindible perquè els visitants, i nosaltres també, ens hi fem la foto. Des del 2017 els cims del Casamanya, l'Estanyó, Font Blanca, Serrera, Tristaina i Cataperdís llueixen un estripagec amb el seu nom i els metres d'altitud. Ideal per als excursionistes per retratar-s'hi al fer cim.

L'estripagec serà motiu d'admiració fora de les nostres fronteres l'any vinent a Austràlia. Moles ha estat un dels guanyadors del concurs Sculpture by the Sea i els barrots de ferro emergiran majestuosos a la platja de Cottesloe. Una manera d'exportar i mostrar al món el talent, el patrimoni i, en definitiva, la cultura del país. Enhorabona.