Estroncat i arronsat

Tots teníem secrets fins que va aparèixer Internet perquè hi ha intimitats que només compartim amb el teclat i perquè gràcies a les recerques a Google i als ‘m’agrada’ a les xarxes, ens coneix millor que la nostra mare. Sap els nostres hàbits, les manies, les fílies i les fòbies, els gustos, els desitjos i les pors. Et fa una autofoto sense filtres d’Instagram ni Photoshop. Cada cop que obrim l’ordinador és com una mena de psicoanàlisi virtual 'online' on la pantalla és el mirall de la nostra ànima però també de totes les misèries que tenim emmagatzemades al cervell: les emocions, la memòria, l’aprenentatge, la cognició, la percepció i l’atenció.

Internet sap tantes coses de nosaltres que no reconeixeríem en públic encara que ens apliquessin la tortura del bressol de Judes. Sap que estem obsessionats amb quedar-nos calbs, en engreixar-nos com lluitadors de sumo, que els nivells de papada superen el mínim exigit per l’Organització Mundial de la Salut o que l’altre dia vam fer un misto, o una estroncada, arronsada i destrempada.

Per això ens inunda amb ofertes de transplantaments capil·lars, anuncis de cirurgians plàstics, residències de la tercera edat i remeis contra la disfunció erèctil. I després no volen que estiguem deprimits. Perquè els de Netflix també ho saben tot sobre nosaltres i elaboren les sèries en funció dels nostres gustos amb un brutal treball d’enginyeria numèrica. Així van arribar a la conclusió que hi havia tres coses que entusiasmaven els seus clients. Una: David Fincher. Dos: Kevin Spacey. Tres: una minisèrie de la BBC del 1990. El resultat va ser ‘House of cards’.

I així estem, assumint el que som clicant el ratolí. És cert que ja no ens cal consultar l’Espasa Calpe ni la Larousse Il·lustrada, ara que hi ha cases on l’únic paper que existeix és el de vàter, planificar viatges desplegant un mapa sobre la taula com Napoleó a la campanya d’Egipte i Síria, i que l’ordinador et tradueixi qualsevol cosa. Però el preu és molt alt: com el del Faust que va pactar amb el diable per cedir-li la seva ànima a canvi de coneixement. Nosaltres ens despullem i Internet ens posa davant del mirall sense que estiguem preparats per veure-hi el nostre reflex que és com el retrat de Dorian Gray. Perquè encara que nosaltres intentem mantenir-nos joves, Internet ja sap que hem envellit.