Excuses

L’excusa que Jose, un dels membres del grup, ha donat per no pujar al Carnaval d’Encamp és de traca, digna de figurar en l’antologia de les excuses

L’home és l’únic animal de la creació que imagina i presenta excuses. Els deures? Oh, se’ls ha menjat el gos. Mira, és que passa que aquesta nit tinc mal de cap. No, no puc venir a la reunió de pares: m’han donat hora al metge. La calçotada? Em sap greu: tenia un compromís previ. Les excuses són com una mena de lubricant de les relacions socials. La mentida pietosa que vol evitar conflictes elevada a la qualitat d’art. Evitar ferir els sentiments de l’altre amb un contrapès argumentari plausible és un acte, en el fons, de pietat i de bona educació.

Abans d’ahir esperàvem amb ànsia l’actuació dels Chunguitos a Encamp. Catapultats a la fama pels seus grollers comentaris racistes i homòfobs a Gran Hermano VIP, una fotesa, que van ser tan desafortunats que els va suposar l’expulsió de la casa dels horrors, han trobat el seu lloc d’honor en aquest univers banal que fa i desfà la televisió. És una fama efímera i estantissa, que s’aguanta per un filet i dura el que dura. Per això fan bé d’aprofitar-la, perquè arribarà un dia en què es trobaran amb una mà al davant i una altra al darrere.

I l’excusa que Jose, un dels membres del grup, ha donat per no pujar al Carnaval d’Encamp és de traca, digna de figurar en l’antologia de les excuses: diu que no van fer l’actuació a què s’havien compromès per "temas televisivos". Ens ho explica en deu segons de vídeo. Però tornaran: "Nos vemos pronto, si Dios quiere". Aquesta apel·lació a la voluntat divina és del tot reconfortant. Estem en bones mans, sens dubte.