Expectorats

Ho van fer sense apartar-se ni apuntar cap a una vora, sense mostrar cap símptoma de vergonya ni senyal de penediment (ai, mira, se m’ha escapat!). No: escopien amb la mateixa desimboltura amb què veiem escopir Cristiano Ronaldo (i la immensa majoria dels seus col·legues) a la gespa del camp

Diguin-me maniàtic i perepunyetes. Tiquismiquis i llepafils. El que vulguin. Però l’altre dia, havent dinat, durant un breu recorregut d’uns cent cinquanta metres per l’avinguda Prat de la Creu, vaig comptar fins a tres transeünts que escopien a terra, tres. Un cada cinquanta metres, si fa no fa, com si els tres s’haguessin posat d’acord per fer una mena de 'happening', lipdub o coreografia pautada.

Tots eren homes del gènere masculí. Dos de ben joves i un altre potser no tant. Ho van fer sense apartar-se ni apuntar cap a una vora, sense mostrar cap símptoma de vergonya ni senyal de penediment (ai, mira, se m’ha escapat!). No: escopien amb la mateixa desimboltura amb què veiem escopir Cristiano Ronaldo (i la immensa majoria dels seus col·legues) a la gespa del camp. Amb la diferència que les matèries orgàniques que els tres cavallers van depositar al bell mig de la via pública eren més espesses, d’una viscositat iridiscent, formes llampants que destacaven amb llum pròpia, al costat de les burilles abandonades i de les taques dels xiclets petrificats que decoren, des de temps immemorials, el paviment dels nostres carrers.

No voldria entrar en detalls de mal gust, que potser és l’hora d’esmorzar. El lector té totes les eines per imaginar-se perfectament l’escena. És cert que les afeccions respiratòries, amb el clima boig, són ara el nostre pa de cada dia. Les vies s’obturen, passa poc aire, la tos, etcètera. Tenim un problema de salut pública. Al final, haurem de fer com als 'saloons' de l’oest i a les estacions de tren victorianes: instal·lar escopidores a totes les cantonades. Només de pensar-hi se m’alegra el dia.