OPINIÓ
Opinió 24/07/2016

Explicar la globalització i entendre la realitat (I)

3 min

Sorprèn, quan es parla de la globalització, l’escàs aprofundiment i la reiteració de prejudicis que guien els arguments utilitzats per explicar determinats escenaris de la realitat que ens envolta. La simplicitat s’exagera com si així fos més entenedor un fenomen que abasta des dels elements més insignificants de la nostra quotidianitat fins als causants primaris de l’esdevenir històric, i que té un recorregut molt major a les dues dècades de l’expansió d’internet o de l’aparent predominança de l’economia financera sobre l’economia real.

A l’hora d’interpretar aquesta realitat i com influeix sobre l’entorn econòmic hem de considerar que només la immediatesa de les comunicacions i l’ampliació de l’abast territorial del concepte global (el món ja no és només Occident) diferencien la globalització del s. XXI a la del s. XX, o més concretament, la combinació d’aquests dos factors que actua com un efecte contagi i en multiplica els danys o els beneficis en molt poc temps.

Durant les darreres setmanes dos temes han monopolitzat els debats sobre política internacional i economia: les conseqüències de la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea i el terrorisme internacional. Al meu parer, ambdós fenòmens reflecteixen la por de la globalització i l’auge de moviments populistes i dogmàtics com a reacció al desconcert cap a un món que canvia massa aviat i on ens sentim més vulnerables. Centrant-nos en les conseqüències econòmiques, és segur que ambdues reaccions alimenten la incertesa inhabilitadora com a principal perjudici econòmic a curt termini, però també és necessari relativitzar els efectes a mitjà i llarg, ja que l’alarmisme amb què es tracten moltes notícies no ajuda a comprendre la realitat.

En el cas britànic es fa difícil pensar en una opció rupturista que limiti les relacions comercials amb la UE i bloquegi els moviments migratoris; considerant el seu tradicional pragmatisme, els inconvenients territorials que ja li ha generat aquesta posició (City vs. resta del país, Anglaterra vs. Escòcia) i la pèrdua de lideratge en el sector financer o com a nexe amb el món anglosaxó (cultural i geoestratègic a més de comercial). L’error de confondre (i emetre judicis paral·lels) el Regne Unit amb Grècia, Xipre, Espanya o Portugal, quant a la seva idiosincràsia política i pel que fa a la seva estructura econòmica: dependents del mercat comú, incapaces de tornar per si soles el deute internacional (el deute públic amb relació al PIB per a UK és inferior al 90%, mentre que a Grècia supera el 175% i a Espanya el 100%) i amb un històric alarmant de devaluacions reals prèvies a la incorporació a la moneda comuna, és una mostra més de l’amplificació de les males notícies com a pràctica habitual.

Els problemes que ha generat la decisió dels britànics internament, ja siguin polítics (dimissió del govern i principals líders polítics, petició de nou referèndum d’independència escocès) o econòmics (devaluació de la lliura), són notablement superiors als que generarà als membres de la UE, ateses les oportunitats que s’obren per atreure talent i negocis que veien en el Regne Unit l’espai d’estabilitat i dinamisme propici per al seu desenvolupament. També aquest nou escenari hauria de ser aprofitat per recompondre el model de governança de les institucions comunitàries, per a replantejar-se definitivament què és el que vol ser, oferint una major transparència de les seves actuacions i un rendiment de comptes real i directe amb la ciutadania europea. Per combatre els moviments populistes antieuropeus, de dretes i d’esquerres, no hi ha altra opció que garantir el marc de drets polítics i econòmics, que diferencia la UE de la resta de regions econòmiques del món. Per això les institucions comunitàries han de ser responsables del que fan, tenir els instruments necessaris per actuar i han de poder ser jutjades. En l’actual (des)composició de governs nacionals i institucions comunitàries (i diferents marcs regulatoris), pareix que tothom juga a tirar la pedra i amagar la mà, desreponsabilitzant-se dels problemes que s’han d’atendre, i avaluant la relació cost-benefici o el seu propi interès envers el projecte comú. Durant molts anys aquest ha estat el joc dels governs britànics i d’aquí se’n deriven les conseqüències.

Plantejar el tancament de fronteres i erosionar fins al límit els drets civils com a resposta a la lluita contra el terrorisme internacional i als lamentables atemptats no són propostes viables ni efectives. Haurem de saber conviure amb la sensació de vulnerabilitat davant aquests fets irracionals, tal com es va sobreviure a l’amenaça nuclear durant la Guerra Freda o a les guerres mundials i nacionals del passat segle. Som ja una identitat globalitzada que ha de saber entendre que els desequilibris, les injustícies i els dogmatismes només es poden combatre promovent el desenvolupament i la integració.

stats