OPINIÓ

Fabra abans i després de Fabra

Enguany, en commemoració del 150è aniversari del naixement de Pompeu Fabra (Barcelona, 1868 – Prada, 1948), l’hem declarat com l’any del Mestre. Per aquesta raó, fa un parell de diumenges aquest diari s'encetava, com a dossier central, amb el llegat del seny ordenador de la llengua catalana.

El francès s’havia codificat en el segle XVII i els Borbons havien fet el mateix amb el castellà al XVIII, però fou necessari el restabliment d’un mínim poder polític al Principat, primer arran de la Diputació de Barcelona (1907) i després gràcies a la Mancomunitat de Catalunya (1914), per tal que el president Enric Prat de la Riba disposés un home –un enginyer– com era Fabra perquè endegàs la tasca de normativització de la llengua catalana. El 1913, l’Institut d’Estudis Catalans assumia les 'Normes ortogràfiques' de Fabra, l’any 1918 Fabra estampava la 'Gramàtica catalana', i el 1932, el 'Diccionari general', el canemàs perquè el país "anàs tirant" mentre l’Acadèmia (l’IEC), l’inici de la qual també havia fet possible Prat, preparava el diccionari definitiu… Després, tanmateix, s’escaigué la Guerra Civil i el parèntesi llarg del franquisme i el 'Diccionari' no ens arriba fins a l’any 1995. I quan ho va fer tampoc es tractava de cap meravella; contenia una gran quantitat d’hispanismes innecessaris com ara ‘caldo’ o ‘xòfer’. Quant a la 'Gramàtica' de l’Institut hem hagut d’esperar fins a l’any 2016 i a dir ver encara no he tingut temps de mirar-me-la gaire. L’IEC afirma en un document oficial no haver modificat "substancialment la norma, encara que hi introdueix certs matisos i més flexibilitat".

Fabra, doncs, dugué a terme el 'Diccionari' d’urgència que el país havia de menester. Se supera, així, l’embrancament del seu predecessor en el càrrec de president de la Secció Filològica, el manacorí Mossèn Alcover, que en pretenia elaborar un de molt més complet històric, literari i dialectal. Aquesta tasca la culminarien Francesc de Borja Moll, Sanchis Guarner i Aina Moll amb el 'Diccionari Català-Valencià-Balear', més conegut com a Alcover-Moll, amb el desè volum, aparegut el 1962.

Fabra també posava punt a les trifulgues i diatribes entre els partidaris del "català que ara es parla", favorables a incorporar a la norma tota la interferència castellana; el dramaturg Frederic Soler, 'Pitarra', era un dels prohoms d’aquesta tendència. A l’altre costat hi havia els defensors de la llengua literària, dividits entre els qui apostaven per la pervivència de la llengua medieval, i els moderns, aquests darrers, seguidors del model de llengua que oferia Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona. Fabra deixa enrere ambdues vies i remarca que la llengua que hem d’assolir ha de ser el català que ens hauria llegat l’Edat Mitjana fora els segles de subordinació castellana.

Però les 'Normes' de Fabra no són exactament les de l’IEC, les quals, segons hem indicat més amunt, aquest convertia en seves. Fabra, per exemple, s’hauria estimat més un sol accent i hauria volgut preterir les hacs inicials com fa actualment l’italià. També es rumià la possibilitat de prescindir de la desinència -o de la primera persona del present d’indicatiu com feien els nostres medievals, com continua(va) fent el balear i com estilaria el poeta J. V. Foix d’igual manera que havíem prescindit de la -o dels substantius (bomber, tabac, abric…), però finalment va dejectar aquesta possibilitat. Si ho hagués fet, ara posseiríem un idioma sens dubte més unificat del que tenim.

Igualment, per mor dels valencians, Fabra canvia els plurals tradicionals en -as del català (que han romàs fossilitzats en cognoms com ara Comas, Matas o Salas) en -es, però això dona peu que l’Alguer manegi una ortografia diferenciada. A dir ver, en tenen dues i s’inclinen més tost per la particularitzant.

De vegades, he sentit a dir que l’ús de la llengua medieval ens hauria menat a l’anarquia lingüística, però això és mentida. La llengua literària funcionava amb les seves pròpies regles i aquestes s’anaren aplicant, en el cas de la notaria, fins a l’entrada en vigor de la Llei del Notariat el 1862! –perquè abans de signar la gent havia de saber bé el que firmava i aleshores encara no s’entenia altra llengua que la pròpia! És una llàstima que Fabra no l’hagués tinguda encara més en compte quan elaborà la seva normativa. Però per finalitzar ho farem de la mateixa manera que acabava el meu article de fa deu dies: guardau-vos d’un ja està fet...

Etiquetes